Amb el suport de:

malalties emergents

Pot el mosquit tigre transmetre el coronavirus?

La pandèmia ha paralitzat al món. Amb centenars de milers d’afectats, la Covid-19 ha tingut un enorme impacte en l’economia i ha buidat els espais públics de mig planeta. L’arribada de la primavera s’ha trobat amb gran part de la població confinada en les seves llars i amb les ciutats pràcticament buides. Aquesta època de l’any comporta que les temperatures continuïn pujant i ja ens han arribat dies de molta pluja. Les condicions són ideals perquè els mosquits es reactivin, i amb la seva volta, és molta la gent que es pregunta si el mosquit tigre, o qualsevol altra espècie de mosquit, pot transmetre el nou virus.

Molta gent es pregunta si un mosquit pot transmetre el SARS-CoV-2

L’Organització Mundial de la Salut l’ha deixat clar: “fins avui, no hi ha ni informació ni proves que indiquin que la COVID-19 pugui transmetre’s per mitjà de mosquits”. És més, l’OMS insisteix que “el nou coronavirus és un virus respiratori que es propaga principalment per contacte amb una persona infectada a través de les gotículasrespiratòries que es generen quan aquesta persona tus o esternuda”.

Si transmeten dengue, porquè no el SARS-CoV-2, o el refredat comú?

El dubte és raonable, perquè sabem que alguns mosquits transmeten virus i altres patògens entre persones en picar-les. Si un mosquit tigre que piqui a una persona infectada amb dengue, pot transmetre-li després el virus a una altra persona, no pot passar igual amb el nou SARS-CoV-2?

La mateixa qüestió va sorgir a la fi de la dècada de 1980 i principis dels 90 respecte al VIH, fins que finalment es va demostrar que el virus no podia ser transmès per un mosquit. Però el VIH no és una raresa, són majoria els virus que no poden ser transmesos per aquests insectes. De fet, els Rinovirus que causen el refredat comú pertanyen a la família dels Coronavirus, i tots estarem d’acord que el refredat no és transmès pels mosquits. Tampoc el virus de la grip. Ni el de la verola o l’Ébola.

És comú pensar que si un mosquit ha picat a una persona infectada amb un virus, pot transmetre-li directament el virus a la seva següent víctima. Com si el mosquit fes una transfusió d’una persona a una altra, injectant la sang de la seva primera víctima a la següent. Però tal cosa no succeeix així, perquè quan un mosquit pren sang, injecta la seva saliva, però no la sang de la seva víctima anterior, que ja va digerir dies enrere.

Puede un mosquito transmitir la COV-19

Fig. 1. Pot un mosquit transmetre la COVID-19? No hi ha evidències d’això, ni res que faci pensar que pot ser així. Font: Mosquito Alert (CC-BY-NC-2.0)

 

La sang extreta pel mosquit de la persona malalta pararà al seu estómac, on la digestió destrueix els virus. Així succeeix per exemple amb el VIH, i amb gairebé tots els altres. Perquè un virus pugui ser transmès per un mosquit ha de superar un gran nombre de barreres, cosa que no és gens fàcil.

Arbovirus: virus especialitzats a ser transmesos per mosquits i paparres

La llista de virus que pot transmetre els mosquits pot semblar llarga, però és curtíssima si la comparem amb els milions que no poden ser-ho. Destaquen el virus del dengue (DENV), el de la febre groga (YFV), el del Zika (ZIKV), el del Nil Occidental (WNV), el de l’encefalitis de Saint Louis (SLEV), el de la chikingunya (CHIKV), el del Ross River (RRV), la febre de la vall del Rift (RVFV) entre molts altres virus. Aquests virus transmesos per mosquits són coneguts com arbovirus, de l’anglès arthropod-born viruses (virus portats per artròpodes, principalment mosquits i paparres).

Els virus que poden ser transmesos per mosquits, pertanyen a unes poques famílies i estan molt especialitzats. No qualsevol virus pot infectar i ser transmès per un mosquit

Malgrat ser bastants, representen una petita proporció de la gran diversitat de virus que existeixen. Tots els arbovirus coneguts fins avui pertanyen a unes poques famílies de virus ARN: Flaviviridae, Togaviridae, Bunyaviridae, Reoviridae, Rhabdoviridae, Orthomyxoviridae, i un sol virus ADN de la família Asfarviridae. Cap virus de la família Coronaviridae, a la qual pertany el SARS-CoV-2, ha estat mai identificat com a virus transmès per insectes.

Que el número de virus que poden ser transmesos per mosquits sigui limitat es deu a la complexitat ecològica i evolutiva que això suposa des del punt de vista del virus. No sols ha de ser capaç d’obrir-se camí entre el sistema immunitari d’un organisme vertebrat (els humans, per exemple), sinó també del sistema immunitari del mosquit.

Barreres que superen els arbovirus

Per a poder ser transmès per un mosquit, un virus ha de creuar quatre barreres principals. Com ja s’ha dit, la sang xuclada, i els virus que hi ha en ella, pararan al sistema digestiu del mosquit (Fig. 2). El virus ha de sobreviure en aquest mitjà hostil i ser capaç d’infectar i replicar-se en les cèl·lules epitelials de l’intestí. Si aconsegueix superar aquesta barrera, després encara ha de superar la làmina basal que envolta a l’intestí. Vençut aquest segon obstacle, el virus passa a l’hemolimfa i ha de ser capaç d’arrivar fins a les glàndules salivars que també suposen una barrera per a molts virus. Només si aconsegueix entrar i replicar-se en les glàndules salivars podrà ser inoculat quan el mosquit piqués a una altra persona. I ha de replicar-se en grans quantitats perquè normalment uns pocs virus no són suficients

Infección de un mosquito por virus

Fig. 2. Ruta d’infecció d’un mosquit per un virus, mostrant les principals barreres que ha de superar per a poder transmetre’s a través de la seva picada. (1) Sobreviure al sistema digestiu i replicar-se. (2) Superar la làmina basal que envolta a l’intestí. (3) Enfrontar-se a la resposta immunitària antiviral del mosquit sense matar-lo. (4) Aconseguir les glàndules salivars i superar la seva barrera. D’allí podria passar-ho mitjançant una picada. Imatge modificada a partir de l’original de Rückert & Ebel 2018, Trends in Parasitology34: 310-321. Font: Mosquito Alert (CC-BY-*NC-2.0)

 

Al marge de totes aquestes barreres el virus ha d’enfrontar-se a la resposta immunitària antiviral del mosquit però sense emmalaltir-lo. El mosquit no ha de sofrir conseqüències perquè si el patogen que transporta el matés, no podria ser transmès i el virus es perjudicaria a si mateix. Només els virus especialitzats són capaços de realitzar aquesta travessia pel mosquit sense sucumbir en cap de les seves barreres defensives.

Com veiem, els arbovirus són un conjunt de virus molt especialitzats que al llarg de la seva història evolutiva de milions d’anys han desenvolupat una associació íntima, tant amb un hoste vertebrat com amb un mosquit per a poder perpetuar-se. Per això això només succeeix entre uns pocs mosquits i uns pocs virus.

Fins avui, cap dels coronavirus, com el SARS-CoV-2, el del SARS o el MERS, han estat catalogats com arbovirus amb capacitat d’infectar un mosquit i transmetre’s a través de les seves picades. Per tant, no hi ha raons per a pensar que el mosquit tigre o el mosquit comú puguin transmetre el SARS-CoV-2.

Referències:

Ciota AT, Kramer LD. 2010. Insights into Arbovirus evolution and adaptation from experimental studies. Viruses 2: 2594-2617

Coronavirus Study Group of the International Committee on Taxonomy of Viruses. 2020. The species Severe acute respiratory syndrome-related coronovirus: classifying 2019-nCoV and naming it SARS-CoV-2. Nature Microbiology 5: 536-544

Hanley KA, Weaver SC. 2008. Arbovirus Evolution. In: Origin and Evolution of Viruses. pp: 351-391

Iqbal MM. 1999. Can we get AIDS from mosquito bites? The Journal of the Louisiana State Medical Society 151: 429-433

Kuno G, Chang GJ. 2005. Biological transmission of Arboviruses: reexamination of the new insights into components, mechanisms, and unique traits as well as their evolutionary trends. Clinical Microbiology Reviews 2005: 608-637

Rückert C, Ebel GD. 2018. How do virus-mosquito interactions lead to viral emergence? Trends in Parasitology 34: 310-321

Wolf YI, Kazlauskas D, Iranzo J, Lucía-Sanz A, Kuhn JH, Krupovic M, Dolja VV, Koonin EV. 2018. Origins and evolution of the Global RNA Virome. American Society for Microbiology 9: e02329-18

Llegir més

La demanda internacional de béns contribueix al risc de malària

Estudis anteriors han demostrat que la desforestació i la pertorbació dels boscos tropicals donen lloc a una major transmissió de malària. La destrucció de la selva genera noves condicions ambientals i ecològiques en les quals prosperen millor els mosquits. Un nou estudi vincula la demanda global de béns amb la desforestació i el risc de malària.

El treball és el primer a relacionar de manera directa el consum global amb l’augment de casos de malària en algunes regions. S’estima que en aquestes regions on estan augmentant els casos, una cinquena part de la desforestació està impulsada pel comerç internacional. El cafè, la fusta, la soja, el cacau, l’oli de palma, el tabac, la carn de vedelles i el cotó, són els principals productes demandats a escala global que estimulen la desforestació.

Malgrat que globalment sembla que el nombre de casos es va reduint des de l’any 2000, preocupa el seu augment en algunes regions. En 2018 va haver-hi 228 milions de casos al món i 405.000 morts, de les quals set de cada deu van ser nens de menys de cinc anys.

7 de cada 10 morts per malària en el man són nens de menys de 5 anys

El 90% dels casos de malària tenen lloc en tres regions de boscos tropicals: la conca del Congo, la conca de l’Amazones, i la del Gran Mekong a l’Àsia (Fig. 1). En aquestes regions els principals mosquits que transmeten la malària són: Anopheles gambiae, Anopheles funestus, Anopheles dirus, Anopheles minimusi Nyssorhynchus darlingi. Tots ells associats amb la desforestació, els canvis d’ús de terra i les migracions humanes.

Distribución malaria Africa America asia

Fig. 1. Mapa de les regions amb poblacions en risc de contraure malària en color groc. Les zones ratllades representen les zones que estan patint més desforestació. Mapa simplificat del de Chaves et al. 2020. Nature Communications 11: 1258. Font: Mosquit Alert (CC-BY–NC–2.0)

La demanda de productes bàsics des dels països rics fa augmentar el risc de malària als països productors

El vincle entre la desforestació l’augment de casos de malària s’ha demostrat a Indonèsia, Nigèria i en l’Amazones. Un treball dut a terme en 795 municipis de l’Amazònia durant tretze anys, va arribar a la conclusió que aclarir els boscos un 10% dóna lloc a un augment del 3,3% de casos de malària.

El nou estudi torna a relacionar la incidència de la malària amb la desforestació, però a més aconsegueix establir una relació entre la desforestació amb el consum de productes a escala global. Per a això van usar una base de dades internacional detallada amb l’entrada i sortida de productes per països. Amb ella van poder establir la xarxa global de subministraments, des de la zona desforestada per a produir, fins als països consumidors del producte.

Els països amb un major risc de malària associat a la desforestació són Nigèria, Tanzània, Camerun, Uganda, República Democràtica de Congo, Índia, Zàmbia, Birmània, la República Centreafricana i Burundi. Part de l’increment de risc en aquestes zones es deu a la demanda de productes dels països més rics, encapçalant la llista Alemanya, Estats Units, Japó, Xina, Regne Unit, França, Itàlia, Espanya, Holanda i Bèlgica. La demanda de fusta, cacau, tabac i cotó estan entre les principals causes de la desforestació.

Les poblacions més exposades a la malària són els que es beneficien econòmicament menys per l’explotació dels boscos

El treball és una nova evidència de l’estreta relació que existeix entre la salut de les poblacions humanes i el medi ambient, i visibilitza, amb nombres, que el problema és global. Els autors confien que els seus resultats puguin utilitzar-se per mitigar els casos de malària, bé regulant les cadenes de subministraments o mitjançant l’etiquetatge i certificat dels productes.

Les comunitats que s’enfronten a una major transformació del seu paisatge per suplir les demandes internacionals, són alhora les de major risc en estar més exposades als mosquits que transmeten la malària. A més, les poblacions més exposades a la malaltia són les que es beneficien econòmicament menys de l’explotació dels boscos.

Referències

Austin K, Bellinger M, Rana P. 2017. Anthropogenic forest loss and malaria prevalence: a comparative examination of the causes and disease consequences of deforestation in developing nations. AIMS Environmental Science 4: 217-231

Berazneva J, Byker TS. 2017. Does forest loss increase human disease? Evidence from Nigeria. American Economic Review 107: 516-521

Chaves LSM, Fry J, Malik A, Geschke A, Salud MAM, Lenzen M. 2020. Global consumption and international trade in deforestation-associated commodities could influence malaria risk. Nature Communications 11: 1258

Garg T. 2019. Ecosystems and human health: the local benefits of forest cover in Indonesia. Journal of Environmental Economics and Management 98: 102271

MacDonald AJ, Mordecai EA. 2019. Amazon deforestation drives malaria transmission, and malaria burden reduces forest clearing. PNAS 116: 22212-22218

 

Llegir més

Un mosquit va poder matar Alexandre el Gran

“Quan s’acostava a Babilònia, Nearc que havia tornat a l’Eufrates pel gran mar, va dir que li havien parlat alguns caldeus, instant-lo perquè Alexandre no entrés a Babilònia; però aquest no va fer cas, sinó que va continuar la seva marxa, i quan ja tocava a les muralles, va veure molts corbs voleiant i picotejant-se els uns als altres, dels quals alguns van caure davant d’ell“.

Així va descriure, a finals de segle I, Plutarc l’arribada d’Alexandre el Gran a Babilònia. Aquest petit fragment del tom V del seu “Vides Paral·leles” va portar fa uns anys a l’epidemiòleg, John Marr, i a l’expert en malalties infeccioses, Charles Calisher, a anunciar que havien trobat la causa de mort del conqueridor macedoni.

Després de fer seu el tron de Macedònia, Alexandre va enderrocar a l’Imperi Persa i va mirar cap a l’Est, arribant a envair gran part de l’Índia. Va donar lloc a l’imperi més vast de l’època, però va morir sobtadament l’any 323 aC a la ciutat mesopotàmica de Babilònia, situada prop de l’actual Bagdad. La seva mort ha intrigat els historiadors durant anys, els cronistes de l’època no van esmentar cap de les malalties endèmiques de la regió, sumint la seva mort en un misteri. Autors moderns han suggerit diferents tipus d’intoxicacions, grip, malària i febre tifoide com a possibles causes. Totes elles basades en els diferents documents que descriuen la malaltia que el va afectar durant dues setmanes fins a la seva mort.

Fa uns anys, Marr i Calisher van aportar un nou suggeriment: Alexandre el Gran va ser víctima d’una encefalitis produïda pel virus de Nil Occidental o West Nile, en el seu nom en anglès. Una febre, que en l’actualitat és comuna a parts d’Àfrica, Àsia occidental i Orient Mitjà, tot i que cada vegada es detecten més casos a Europa i els Estats Units. El virus és albergat principalment per aus, sent els mosquits els que ho transmeten d’un individu a un altre, o d’una espècie a una altra, podent de vegades transmetre-ho als humans o cavalls i altres èquids.

Corbs morts: mal presagi o símptoma de la febre de Nil Occidental?

La seva mort va tenir lloc a finals de primavera. Babilònia, situada al riu Eufrates, limitava a l’est amb un pantà. Les aus i els mosquits havien de ser abundants, com ho són en altres zones pantanoses.

El text de Plutarc és el que va donar la pista a tots dos investigadors, per suggerir la febre de Nil Occidental com a causa de la seva mort. L’escena de corbs volant frenèticament, amb col·lisions i individus caient morts, els va portar a pensar en el virus de Nil Occidental (Fig. 1). D’entre les aus, el virus afecta principalment a còrvids. La família d’aus a la qual pertany els corbs, són particularment susceptibles al patogen, sent algunes de les seves espècies les responsables de la seva propagació. El virus es transmet d’una au a una altra i, de tant en tant, algun mosquit pot transmetre-ho a persona i cavalls. Humans i cavalls poden emmalaltir, però no poden transmetre el virus, a diferència de les aus. Des del punt de vista de virus, infectar una persona és un camí sense sortida, a diferència d’infectar aus.

Alejandro Magno virus Nilo Occidental mosquito muerte

Fig. 1. L’escena dels corbs a l’entrada de Babilònia és la que suggereix que aquestes aus podien estar infectades amb el virus de Nil Occidental i acabar infectant a Alexandre el Gran.

 

A més del text dels corbs, Marr i Calisher van comprovar la seva idea mitjançant un programa de diagnòstic en línia: GIDEON (Global Infectious Diseases and Epidemiology Network). A l’introduir els símptomes descrits en els textos de l’època sobre la mort d’Alexandre (Infecció respiratòria, trastorn hepàtic, erupcions cutànies, etc.) al costat del de les aus, la resposta obtinguda pel programa va ser només una: febre de Nil Occidental.

Òbviament, no tots els autors han acceptat aquesta versió. Alguns argumenten que els símptomes d’infecció per virus de Nil Occidental són generalment lleus, similars a la grip, i la majoria de les persones es recuperen al cap de pocs dies. La malaltia pot complicar per a gent gran i persones amb el sistema immune debilitat, requisits que no sembla complir un jove Alexandre el Gran de trenta-dos anys que havia conquerit un imperi tan gran.

Però més enllà de si Alexandre va poder o no estar suficientment debilitat perquè es compliqués la infecció, altres investigadors van aportar altres dades per a dubtar de la febre de Nil Occidental com a causa de la seva mort.

 

Hi havia el virus de Nil Occidental en l’època d’Alexandre?

Els autors, Marr i Calisher, donaven per fet que el virus, endèmic a l’Orient Mitjà, havia de portar, no només segles, sinó mil·lennis, circulant entre el Tigris i l’Eufrates, i igual que les aus es van veure afectades pel virus, Alexandre va poder contraure la malaltia per la picada d’un mosquit.

ciclo del virus del Nilo Occidental

Fig. 2. Cicle de virus de Nil Occidental que es manté per la transmissió entre aus a través de mosquits, principalment Culex. En ocasions els mosquits infectats poden transmetre el virus a persones i cavalls.

 

Però aquesta hipòtesi no sembla complir-se a vista dels estudis genètics sobre aquests virus. Un estudi sobre l’anàlisi del temps de divergència entre diferents flavivirus (el grup a què pertany el virus de Nil Occidental i el dengue), estima que el virus, que suposadament va matar a Alexandre, va aparèixer fa 1043-1274 anys, és a dir, més de mil anys després de la seva mort. Altres treballs apuntes al fet que algunes de les línies modernes de virus van emergir fa 300-400 anys.

Els virus evolucionen de pressa, això no només dificulta que, basant-nos en els efectes dels virus actuals, puguem inferir que virus o símptomes van patir els avantpassats de milers d’anys enrere. Si no també, que es puguin datar correctament en quin moment van divergir uns virus dels altres. Les taxes de substitució són fiables per als esdeveniments de divergència més recents, però perden fiabilitat a mesura que es va enrere en el temps. És possible que, en la Babilònia d’Alexandre el Gran, fa 2.500 anys, ja circulés 1 flavivirus ancestral, però ¿es pot afirmar que era el mateix que l’actual virus de Nil Occidental?

La mort d’Alexandre el Gran seguirà sent un misteri llevat que un dia és trobessis les seves restes, un altre misteri tan gran com el de la seva mort per arqueòlegs i historiadors. Però el debat desfermat a partir de la feina de Marr i Calisher va afegir un punt important al tema: atendre els detalls de l’ambient en diagnosticar una malaltia, preguntar-se com era el clima, la fauna i el seu comportament, si hi ha descripcions sobre això. Avui sabem que la nostra salut està íntimament lligada amb la d’altres animals i els ecosistemes.

 

Referències:

Cunha BA. 2004. Alexander the Great and West Nile Virus Encephalitis. Emerging Infectious Diseases 10: 1328-1333

Galli M, Bernini F, Zehender G. 2004. Alexander the Great and West Nile Virus Encephalitis. Emerging Infectious Diseases 10: 1328-1333

Mackenzie JS, Gubler DJ, Petersen LR. 2004. Emerging flaviviruses: the spread and resurgence of Japanese encephalitis, West Nile and dengue viruses. Nature Medicine 10: S98-S109

Marr JS, Calisher CH. 2003. Alexander the Great and West Nile Virus Encephalitis. Emerging Infectious Diseases 9: 1599-1603

May FJ, Davis CT, Tesh RB, Barrett. 2011. Phylogeography of West Nile virus: from the Cradle of Evolution in Africa to Eurasia, Australia, and the Americas.

McMullen A, Albayrak H, May FJ, Davis CT, Beasley DWC, Barrett ADT. 2013. Molecular evolution of lineage 2 West Nile virus. Journal of General Virology 94: 318-325

Pearson H. 2003. West Nile Virus may have felled Alexander the Great. Nature news031124-11

Simmonds P, Aiewsakun P, Katzourakis A. 2018. Prisoners of war – host adaptation and its constraints on virus evolution. Nature Reviews Microbiology 17: 321-328

Llegir més

Destruir la natura desferma noves malalties infeccioses

Borneo, una illa compartida per les administracions d’Indonèsia, Malàisia i Brunei, té alguns dels boscos tropicals més antics del món. Molts d’ells estan sent talats i reemplaçats per plantacions de palma a un ritme vertiginós. Se substitueixen boscos de gran biodiversitat per terres de monocultius. Ecosistemes complexos per ecosistemes senzills i degradats.

La destrucció d’aquests boscos suposa nombrosos problemes ambientals, des de l’extinció de poblacions de plantes i animals, a la ràpid alliberament de carboni emmagatzemat que contribueix a l’escalfament global. Però hi ha un altre efecte de la desforestació de què se sol parlar poc i que és molt preocupant per a la salut humana: la propagació de noves malalties i l’augment d’altres conegudes com la malària o el dengue.

Quan en 2002 va esclatar un brot de malària al Borneo malai, els científics es van sorprendre en observar que el culpable no era Plasmodium malariae. Aquest és el principal paràsit transmès per mosquits que solia infectar els habitants de la regió, però les anàlisis d’ADN dels infectats en el brot de 2002 van demostrar que es tractava de Plasmodium knowlesi. El paràsit sol infectar i proliferar en macacos que habiten els boscos del Sud-est asiàtic, i es coneix com a “malària de mico”.

La destrucció dels ecosistemes està relacionada amb l’aparició de malalties

Ocasionalment s’havien registrat casos d’aquesta malaltia en humans, però el brot de 2002 va ser una cosa inusual, però no va ser una cosa temporal. Des de llavors, aquest paràsit que davant afectava principalment als macacos és la causa més comuna de malària a Malàisia. Un estudi recentment desenvolupat durant quatre anys ha trobat que la proporció de terra desforestada prediu l’ocurrència de la malària de mico.

zoonosis enfermedades emergentes mosquitos

Fig. 1. Virus i altres patògens es troben en els animals salvatges (1), quan les activitats humanes entren en contacte amb la fauna salvatge, un patogen pot saltar i infectar animals domèstics (2) i d’aquí saltar als humans (3 ), o bé directament d’un animal salvatge saltar als humans (1-> 3). Una vegada que ha saltat a un humà pot començar a transmetre entre altres humans (4) i la mobilitat actual dispersar el patogen als diferents continents (5). Font: Mosquito Alert (CC-BY-NC-2.0)

 

Els mecanismes darrere d’aquesta associació entre desforestació i malària no estan clars. Pot ser que la desforestació estigui posant més en contacte a les poblacions humanes amb les dels macacos. Les persones es desplacen cap a les noves zones obertes de boscos i els macacos es veuen obligats a viure més a prop dels assentaments humans.

És possible que la tala dels arbres alteri les condicions microclimàtiques i genera nous hàbitats que són aprofitats millor pels mosquits que solen prosperar en els marges de les zones forestals.

El 75% de les malalties emergents tenen un origen animal

El brot de malària de Born és un exemple de malalties que emergeixen en regions que estan patint una desforestació generalitzada. Les evidències acumulades en les últimes dècades suggereixen que com més pertorbem un hàbitat natural més probabilitats tenim que apareguin noves malalties o s’agreugin les ja existents.

Malalties que surten dels boscos

Els científics estan preocupats que de la degradació dels boscos puguin sorgir futures malalties com la SARS, l’Ebola o la COVID-19, totes elles van emergir a partir d’animals salvatges (Fig. 1).

Els mosquits no són els únics animals que transmeten patògens des de la natura a les poblacions humanes. Ratpenats, primats, i fins i tot caragols, poden tenir malalties que en un moment donat poden saltar als humans. La dinàmica de transmissió pot canviar quan alterem els seus hàbitats naturals.

Al llarg de la història, molts patògens han sorgit dels boscos amb gran diversitat. El Zika, com a malaltia per als humans, va tenir el seu origen en els boscos d’Uganda en la dècada de 1940. Fa pocs anys, diferents països sud-americans van sofrir una gran epidèmia de Zika. El dengue, la Chikungunya, la febre groga o el virus de Nil Occidental també van aparèixer en els boscos d’Àfrica abans d’expandir-se i establir-se en altres continents.

Emergencia enfermedades deforestación

Fig. 2. La pertorbació dels ambients forestals trenca les barreres entre les malalties dels animals salvatges i les poblacions humanes. Font: Mosquito Alert (CC-BY-NC-2.0)

Una salut compartida amb els ecosistemes

Durant molt de temps la tendència era considerar que els boscos tropicals amb gran diversitat constituïen una amenaça per a la salut humana. S’entenia que, al seu interior, la gran riquesa d’espècies salvatges albergava una infinitat de virus i patògens que tard o d’hora donarien lloc a noves malalties com havia passat amb la febre groga, el dengue, el VIH o l’Ebola.

Avui la visió és diferent. És la destrucció humana de la biodiversitat la que crea les condicions perquè els nous virus i les malalties emergeixin (Fig. 2). La desforestació, l’obertura de noves carreteres, la mineria i la caça són activitats que estan implicades en el desencadenament de diferents epidèmies.

El 60% de les malalties infeccioses actuals tenen un origen animal

Amb l’increment de les nostres activitats, vam arribar a llocs pristins, els alterem i vam crear entorns on els virus i altres patògens es poden transmetre amb més facilitat. Els humans creen les condicions perquè les malalties s’estenguin. Les seves activitats redueixen les barreres naturals que hi ha entre els animals que poden tenir un patogen i les poblacions humanes.

Com afecta la biodiversitat la transmissió d’un patogen?

Els resultats acumulats en els últims anys demostren que l’alta biodiversitat sol reduir la transmissió de patògens, i disminueix amb això el risc de malalties, tant per a les poblacions humanes com per al bestiar i els seus cultius.

Aquests efectes de la biodiversitat sobre la transmissió de patògens s’expliquen per diversos motius. El primer d’ells, perquè la majoria de patògens semblen ser generalistes, és a dir, poden infectar un gran nombre d’organismes diferents. No obstant això, aquests organismes solen diferir en la seva susceptibilitat a la infecció per part del patogen i, més important, en el seu potencial per transmetre la infecció a altres individus o organismes.

En tercer lloc, en molts casos, els organismes amb major probabilitat d’adquirir i transmetre infeccions (que en epidemiologia es coneixen com a hostes reservoris) són espècies abundants, generalitzades i resistents a les pertorbacions dels ecosistemes generades per les activitats humanes. En conseqüència, aquests organismes tendeixen a persistir quan es redueix la diversitat. Davant la destrucció d’un ecosistema, augmenta la quantitat d’individus d’aquests organismes que són grans transmissors del patogen que fa a la resta d’espècies que són més sensibles a la destrucció de l’hàbitat.

En conseqüència, les espècies que viuen en comunitats ecològiques amb una gran diversitat solen a diluir l’efecte dels hostes reservoris. El patogen pot saltar a altres espècies que amb prou feines són infectades o que no són capaços de transmetre-ho, actuant com un tampó. És el que es coneix com l'”efecte de dilució” de la biodiversitat (Fig. 3).

Fig. 3. Corba del risc que aparegui una malaltia d’origen animal en funció de la conservació de la natura i la diversitat d’espècies. El risc augmenta en les zones limítrofes on la natura és pertorbada per l’activitat humana i es redueix la biodiversitat. Font: Mosquito Alert (CC-BY-NC-2.0)

 

A contra, els sistemes ecològics simplificats tenen un efecte d’amplificació. En els ambients alterats, les espècies que sobreviuen solen ser les que transmeten més les malalties.

És cert que els ecosistemes naturals comporten amenaces, però són les activitats humanes les que augmenten el risc i perill que emergeixi una malaltia. Es necessita més coneixement sobre com gestionar els ecosistemes per mitigar l’aparició de malalties i brots com el de Borneo. Avui les malalties poden viatjar més lluny i més ràpid, com hem vist amb la COVID-19, així que hi ha una major necessitat de coneixement per desenvolupar plans de mitigació davant diferents escenaris.

 

Referèncias

Barber BE, Rajahram GS, Grigg MJ, William T, Anstey NM. 2017. World Malaria Report: time to acknowledge Plasmodium knowlesi malaria. Malaria Journal 16: 135

Brock PM, Fornace KM, Grigg MJ, Anstey NM, William T, Cox J, Drakeley CJ, Ferguson HM, Kao RR. 2019. Predictive analysis across spatial scales links zoonotic malaria to deforestation. Proceedings of the Royal Society B 286: rspb.2018.2351

Civitello DJ, Cohen J, Fatima H, Halstead NT, Liriano J, McMahon TA, Ortega CN, Sauer EL, Sehgal T, Young S, Rohr JR. 2015. Biodiversity inhibits parasites: broad evidence for the dilution effect. PNAS 112: 8667-8671

Hosseini PR, Mills JN, Prieur-Richard AH, Ozenwa VO, Bailly X, Rizzoli A, Suzán G, Vittecoq M, García-Peña GW, Daszak P, Guégan JF, Roche B. 2017. Does the impact of biodiversity differ between emerging and endemic pathogens? The need to separate the concepts of hazard and risk. Philosophical Transactions of the Royal Society B 372: rstb.2016.0129

Jousimo J, Tack AJM, Ovaskainen O, Mononen T, Susi H, Tollenaere C, Laine AL. 2014. Ecological and evolutionary effects of fragmentation on infectious disease dynamics. Science 344: 1289-1293

Keesing F, Belden LK, Daszak P, Dobson A, Harvell CD, Holt RD, Hudson P, Jolles A, Jones KE, Mitchell CE, Myers SS, Bogich T, Ostfeld RS. 2010. Impacts of biodiversity on the emergence and transmission of infectious diseases. Nature 468: 647-653

Kilpatrick AM, Salkeld DJ, Titcomb G, Hahn MB. 2017. Conservation of biodiversity as a strategy for improving human health and well-being. Philosophical Transactions of the Royal Society B 372: 20160131

MacDonald AJ, Mordecai EA. 2019. Amazon deforestation drives malaria transmission, and malaria burden reduces forest clearing. PNAS 116: 22212-22218

Ostfeld RS, Keesing F. 2012. Effects of host diversity on infectious disease. Annual Review of Ecology, Evolution, and Systematics 43: 157-182

Wood C, Lafftery K, DeLeo G, Young H, Hudson P, Kuris A. 2014. Does biodiversity protect humans against infectious disease? Ecology 95: 817-832

Woodhouse MEJ, Haydon DT, Antia D. 2005. Emerging pathogens: the epidemiology and evolution of species jumps. Trends in Ecology and Evolution 20: 238-244

Llegir més

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre totes les novetats sobre Mosquito Alert

Coordinadors Mosquito Alert

ICREA
CREAF