De qui s’alimenta el mosquit tigre?

Els mosquits són un tema de conversa recurrent en les vetllades d’estiu. Parlem d’ells quan ens piquen o quan detectem la seva presència als nostres al voltant i anticipem que tard o d’hora arribarà la seva picada. Els mosquits ens piquen, som conscients d’ells, però, piquen a altres animals no humans? Igual que ens piquen a nosaltres, poden picar als nostres animals de companyia, o a l’ocell que sol posar-se en els cables que travessen el carrer. Que ens piqui només a nosaltres o a altres animals pot semblar un detall irrellevant però no ho és.

Durant les últimes dècades, la càrrega de les malalties infeccioses emergents ha augmentat a tot el món, fins a arribar a representar una amenaça important per a la salut, la seguretat i el manteniment de les economies. El Covid-19 és una clar exemple de l’impacte sanitari, social i econòmic que pot generar l’aparició d’una nova malaltia infecciosa. La crisi del Zika en 2015 és un altre exemple. El 75% de les malalties emergents tenen un origen animal, són el que es denominen malalties zoonòtiques. Els patògens zoonòtics poden transmetre’s dels animals als humans, i dels humans als animals, de manera directa o indirecta. Les formes indirectes requereixen d’un artròpode per a saltar d’un organisme a un altre, és aquí on els mosquits tenen un paper important.

El 75% de les malalties emergents són zoonòtiques, patògens que poden transmetre’s dels animals als humans

Un mosquit pot actuar com a pont, permetent que un patogen que circula entre els animals pugui acabar saltant a un entorn rural amb humans i d’aquí a l’urbà (Fig. 1). Que una espècie de mosquit pugui fer de pont depèn de la seva biologia i ecologia. Ha de ser una espècie capaç d’habitar hàbitats i ecosistemes diferents. Poder reproduir-se tant en una selva, un bosc, com en una zona agrícola, un jardí o una ciutat. I a més tenir una preferència a l’hora d’alimentar-se variada. Hi ha espècies oportunistes que piquen a un gran nombre d’organismes diferents, i altres especialitzades a picar a uns pocs organismes. Una alimentació oportunista augmenta la probabilitat de poder transmetre un patogen d’una espècie a una altra.

Fig. 1. Les espècies de mosquit que habiten zones en les quals conviuen animals i humans poden actuar com a pont en la transmissió de virus i altres patògens entre espècies. La figura representa els diferents cicles descrits per al chikungunya, un selvàtic en el qual es transmet entre els primats, un rural en el qual pot saltar dels primats als humans, i l’urbà en el qual la transmissió és entre humans mediada pel mosquit tigre i el mosquit de la febre groga. Font: Mosquito Alert CC-BY 2.0.

És el mosquit tigre un oportunista?

El mosquit tigre és una espècie invasora. El seu origen es troba en els boscos tropicals d’Àsia. Allí el mosquit s’alimenta d’animals salvatges i es reprodueix en els forats dels arbres, els tocones de bambú o en concavitats de roques que puguin retenir aigua. Però la seva capacitat per a reproduir-se en recipients artificials i el tenir ous resistents a la dessecació, li ha permès colonitzar tots els continents i domesticar-se fins a arribar a completar el seu cicle en les grans ciutats. Se li troba en zones forestals, rurals i urbanes.

Sabem que el mosquit tigre se sent atret pels humans. Patim les seves picades durant mesos, però, per què altres animals se sent atret? És obvi que en els seus boscos originaris els humans no som la seva principal font a l’hora d’alimentar-se. En els ambients rurals, és possible que tampoc. I en els ambients urbans? Un estudi dut a terme a la ciutat de Barcelona va trobar que el 100% de les mostres analitzades de sang en mosquit tigre pertanyien a persones. No obstant això, a les ciutats també viuen altres animals, a més dels animals de companyia, viuen rates, ratolins, coloms, pardals, cotorres i altres espècies. A qui pica el mosquit tigre? Pot actuar com a pont transmetent patògens entre espècies?

El mosquit tigre té preferència pels humans

L’espècie té una gran capacitat per a reproduir-se en una gran varietat d’ambients, tant en entorns naturals com en paisatges modificats per l’activitat humana. Una revisió dels treballs que analitzen les mostres de sang obtingudes de mosquits, confirma la preferència del mosquit tigre pels mamífers, que arriben a representar el 90% de les mostres. Dins dels mamífers, és clara la preferència pels humans, representem el 60% de les mostres del total, mentre que la resta d’espècies són el 30% restant. Els ocells no són més que el 7% i els altres vertebrats representen el 3% (Fig. 2).

Fig. 2. Percentatge dels animals dels quals s’alimenta el mosquit tigre a partir de mostres de sang. Que el 60% siguin humans demostra la seva preferència per les persones, el 30% són altres mamífers, i el 10% restant es reparteix entre els ocells i altres vertebrats (rèptils i amfibis). El percentatge és la mitjana de diversos estudis, calculat per Pereira-dos-Santos et al. 2020, Pathogens 9: 266. Font: Mosquito Alert CC-BY 2.0.

 

Quan es mira si els animals picats són espècies domesticades o salvatges, s’obté que la majoria són animals domesticats, tant gossos i gats, com a animals i ocells de granja, on els animals salvatges només representen un 10% de les mostres (Fig. 3).

Tant els estudis de la sang oposada a l’interior de mosquits capturats en el camp, com a experiments de laboratori sobre l’elecció del mosquit, indiquen la seva preferència pels humans respecte a altres animals. No obstant això existeix un clar biaix en els estudis realitzats, la majoria d’ells duts a terme en zones rurals o urbanes. A penes hi ha informació sobre la conducta i hàbits alimentaris de l’espècie en ambients més forestals i naturals, ni del flux d’individus d’un ambient a un altre.

Fig. 3. Preferència del mosquit tigre per humans, animals domesticats o animals salvatges. El percentatge és la mitjana de diversos estudis, calculat per Pereira-dos-Santos et al. 2020, Pathogens 9: 266. Font: Mosquito Alert CC-BY 2.0.

 

Encara que el coneixement està esbiaixat, el conjunt de treballs indica que el mosquit pot colonitzar tant ambients forestals, com a rurals, a més dels urbans, i que en ells pot interaccionis amb animals domesticats i amb la fauna salvatge. Aquesta conducta oportunista en regions tropicals de la Conca del Congo i de l’Amazones suposa un risc, en el qual l’espècie podria actuar de pont i contribuir a la propagació d’una malaltia present en la fauna silvestre a les persones que habiten els llogarets i d’allí a les ciutats.

El mosquit tigre és capaç de colonitzar ambients molt diversos i interaccionar tant amb animals domesticats com salvatges, a més d’amb els humans

Fins avui s’ha demostrat que el mosquit tigre és competent per a molts arbovirus, la qual cosa augmenta el risc que pugui transmetre’ls d’un ambient i unes espècies a unes altres, encara que mancada també molt coneixement en aquest aspecte. En la capacitat d’infecció i transmissió, se sap que hi ha una gran diferència entre poblacions dins de l’espècie, no sols del mosquit sinó del virus. La variabilitat intraespecífica tant del mosquit com d’un virus afecten la capacitat de transmissió i alterar l’estimació de risc. Per a comprendre i poder avaluar millor el risc és necessari emprendre estudis amb una visió holística que analitzin el conjunt del problema d’una manera integrada.

No és suficient amb vigilar els virus presents en les poblacions humanes, també cal vigilar els virus que circulen pels animals domèstics i per la fauna silvestre. Entendre la interacció humà-mosquit, però també les que té amb altres animals.


Referències:

Jones KKE, Patel NGN, Levy MA, Storeygard A, Balk D, Gittleman JL, Daszak P. 2008. Global trends in emerging infectious diseases. Nature 451: 990–993

Muñoz J, Eritja R, Alcaide M, Montalvo T, Soriguer RC, Figuerola J. 2011. Host-feeding pateras of native Culex pipiens and invasive Aedes albopictus mosquitoes (Diptera: Culicidae) in urban zones from Barcelona, Spain. Journal of Medical Entomology 48: 956-960

Pereira-dos-Santos T, Roiz D, Santos de Abreu FV, Luz SLB, Santalucia M, Jiolle D, Neves MSAS, Simard F, Lourenço-de-Oliveira R, Paupy C. 2018. Potential of Aedes albopictus as a bridge vector for enzootic pathogens at the urban-forest interface in Brazil. Emerging Microbes & Infections 7: 1-8

Pereira-dos-Santos T, Roiz D, Lourenço-de-Oliveira R, Paupy C. 2020. A systematic review: Is Aedes albopictus an efficient bridge vector for zoonotic arboviruses? Pathogens 9: 266

Savage HM, Niebylski ML, Smith GC, Mitchell CJ, Craig GB. 1993. Host-feeding patterns of Aedes albopictus at a temperate North American site. Journal of Medical Entomology 30: 27-34

Vasilakis N, Cardosa J, Hanley KA, Holmes EC, Weaver SC. 2011. Fever from the forest: prospects for the continued emergence of sylvatic dengue virus and its impacts on public health. Natural Reviews Microbiology 9: 532-541

Weaver SC, Reisen WK. 2010. Present and future arboviral threats. Antiviral Reseach 85: 328-345

Whitmee S, Haines A, Beyrer C, Boltz F, Capon AG, De Souza Dias BF, Ezeh A, Frumkin H, Gong, P, Head P, et al. 2015. Safeguarding human health in the Anthropocene epoch: Report of the Rockefeller Foundation-Lancet Commission on planetary health. Lancet 386: 1973–2028