Els mosquits urbans, com el mosquit tigre o el de la febre groga, són grans transmissors de malalties, bàsicament per alimentar-se de sang humana. Habita ambients on l’animal predominant som nosaltres, la qual cosa facilita la freqüència de trobades entre mosquits i persones. El que sorprèn, és que la capacitat d’aquests mosquits d’infectar-se i transmetre el virus és relativament baixa, contrastant amb les epidèmies que generen.
La discrepància podria estar en com es mesura la competència vectorial del mosquit, perquè són assajos de laboratori on s’ofereix a l’animal una ingesta de sang infectada i s’analitza posteriorment si el virus a reeixit superar les múltiples barreres dins del mosquit i l’ha infectat. En el laboratori, l’animal només s’alimenta una vegada. Alguna cosa que difereix de la realitat. Especialment de la conducta de Aedes aegypti i Aedes albopictus, mosquits que solen alimentar-se amb freqüència a petites dosis.
Alimentar-se dues vegades consecutives de sang ajuda a disseminar el virus
Un nou estudi ha demostrat que quan a un mosquit de la febre groga se li proporciona una primera ingesta amb sang infectada amb el virus del Zika (ZIKV), i tres dies més tard una segona ingesta amb sang no infectada, el virus ZIKV es dissemina millor pel cos del mosquit, escapant de l’intestí, que quan només són alimentat una vegada amb sang infectada (Figura 1). Això va fer que més mosquits tinguessin presència del virus en la saliva amb capacitat per a infectar quan es tornés a alimentar.
Quan s’inverteix l’ordre: primer sang no infectada, i més tard sang amb ZIKV, la infecció té més problemes per a superar la barrera de l’intestí (consulta aquest post per a veure les barreres que ha de superar un virus). Això demostra que perquè una segona ingesta ajudi a disseminar el virus, és necessari que prèviament el virus ja estigui en l’intestí.
Fig. 1. Quan un mosquit s’alimenta de sang infectada, el virus pot infectar des del lumen les cèl·lules de l’intestí. Durant la ingesta de sang la làmina basal de l’intestí pot sofrir petits trencaments per la tensió de l’entrada de sang, microfractures que a poc a poc es van reparant. El virus també va contagiant a les cèl·lules veïnes, fins a trobar un lloc amb un trencament en la làmina basal que li permeti escapar a la barrera de l’intestí i poder infectar la resta del cos. Quan hi ha una segona ingestió de sang, una vegada que el virus ja és present en les cèl·lules de l’intestí, la làmina basal torna a fragmentar-se facilitant que el virus escapi molt més ràpid i en major mesura de l’intestí. dpbm= dies després de la primera ingesta de sang. Modificat de l’original Armstrong et al. 2020. Nature Microbiology 5: 239-247. Font: Mosquito Alert CC-BY
Quan l’experiment es va repetir per al virus del dengue (DENV-2) i el de la chikingnuya (CHIKV), una vegada més una segona dosi augmento significativament la disseminació de la infecció pel mosquit
En comprovar el mateix amb el mosquit tigre (Aedes albopictus), es va veure que una segona ingesta també augmentava la disseminació del ZIKV. Això demostra que en condicions més realistes, el mosquit tigre pot transmetre millor els virus del que s’esperava.
Hi ha una relació directa entre l’activitat del mosquit, la seva infecció i capacitat de transmissió
Això demostra que el comportament d’alimentació en sèrie de Aedes aegypti i Aedes albopictus millora la transmissió de diversos arbovirus. En estimar el número de reproductiu bàsic (R0), pel qual s’estima la velocitat amb què una malaltia pot propagar-se en una població, es va veure que el valor obtingut amb dues ingestes és més semblant al valor estimat durant brots epidèmics que al R0 valorat a partir d’assajos en laboratori amb una sola ingesta.
Fig. 2. A dalt la corba amb la proporció de mosquits infectats després d’una (blava) o dues (vermell) ingestes de sang. La infecció és més ràpida en els primers dies entre els mosquits amb dues ingestes consecutives, la qual cosa fa que tinguin més temps de transmetre la malaltia, presentant valors del número de reproducció bàsic (R0) més alts. Modificat de l’original Armstrong et al. 2020. Nature Microbiology 5: 239-247. Font: Mosquito Alert CC-BY
El treball estableix una relació directa entre el comportament del mosquit i el desenvolupament viral que acaba afectant la capacitat de transmissió de l’animal i el risc d’epidèmies. Conèixer l’activitat dels mosquits és essencial per a poder estimar el risc d’epidèmia, per això, arran del projecte Big Mosquito Bytes, finançat per la Fundació “la Caixa”, Mosquito Alert ha incorporat en la seva app un nou mòdul que permet a l’usuari notificar quan, on i quantes picades de mosquit ha rebut. Aquesta informació permetrà descobrir on hi ha una major densitat d’interaccions humà-mosquit i predir a temps real on pot tenir lloc un brot epidèmic.
Referències:
Armstrong PM, Ehrlich HY, Magalhaes T, Miller MR, Conway PJ, Bransfield A, Misencik MJ, Gloria-Soria A, Warren JL, Andreadis TG, Shepard JJ, Foy BD, Pitzer VE, Brackney DE. 2020. Successive blood meals enhance virus dissemination within mosquitoes and increase transmission potential. Nature Microbiology 5: 239-247
Brackney DE, LaReau JC, Smith RC. 2021. Frequency matters: how successive feeding episodes by blood-feeding insect vectors influence disease transmission. PLoS Pathogens: 1009590
Shaw WR, Holmdahl IE, Itoe MA, Werling K, Marquette M, Paton DG, Singh N, Buckee CO, Childs LM, Catteruccia F. 2020. Multiple blood feeding in mosquitoes shortens the Plasmodium falciparum incubation period and increases malaria transmission potential. PLoS Pathogens: 1009131
