Els mosquits que ens piquen són les femelles, tot i que no de totes les espècies, perquè necessiten ingerir proteïnes i altres nutrients que tenim a la sang per tal de finalitzar la formació dels seus ous. Però, per què piquen a unes persones més que a altres? És un mite? Un mer pressentiment d’aquells que ens despertem cosits a picades?
Foto: James Jordan (CC BY-ND 2.0)
Doncs no, és una d’aquelles sensacions que al final resulta tenir base científica. Estudis realitzats en els últims anys han demostrat que hi ha persones que són realment irresistibles per aquests petits vampirs. Concretament, s’ha comprovat que la olor corporal humana els atrau ja que a través de la suor alliberem àcid làctic, amoníac i altres químics que desprenen aromes fascinants per a ells o, més ben dit, per a elles, eau de toilette pour femme…
Com ens troben?
És una combinació de temperatures i olors de la pell, emissió de diòxid de carboni de la respiració, i també detecció visual. Òbviament depèn dels costums de l’espècie: un mosquit nocturn no ens podrà localitzar per la vista, sinó que únicament ho farà amb l’olfacte. D’altra banda, un mosquit diürn propi d’exteriors utilitzarà principalment la visió ja que a l’aire lliure és molt més difícil olorar a distància.
Al llarg de les últimes dècades s’ha afirmat i negat que els mosquits es senten atrets per substàncies químiques eliminades per la epidermis quan s’ingereix alcohol (sobretot la cervesa), per la roba fosca (especialment la vermella o negra), la temperatura corporal alta, els perfums florals o cítrics i les emissions altes de CO2 exhalades per persones que realitzen exercici físic a l’aire lliure i per les dones en el tercer trimestre d’embaràs. Però això últim, per exemple, no és un factor important en el cas del mosquit tigre ni de molts altres mosquits d’exterior.
Foto: BigStock
Fins i tot hi ha qui està segur que si un mosquit pot escollir triarà abans una persona amb el grup sanguini O i B negatius i deixarà les de l’A en tercer lloc. Però la veritat és que cap d’aquestes afirmacions anteriors compta amb evidències científiques que les verifiqui, i menys per a totes les espècies de mosquits. En canvi, el que sí que s’ha demostrat és que els resulta atractiva la presència de certs bacteris a la pell, en casos concrets en què la comunitat microbiana és gran però poc diversa.
S’entén que hi ha persones que emeten més que altres les olors que són desitjables per als mosquits. Però hi ha molt per investigar encara. I també cal tenir en compte que moltes persones creuen que no són picades i no és realment així. Atès que la forma de saber que ens han picat és l’aparició de la irritació, aquells que la pateixin en baixa intensitat creuran que no han estat picats. Aquí té el seu sentit l’expressió “semblen immunes”, perquè en realitat poden no ser-ho. Es creu que es combinen tots dos fenòmens, d’una banda les substàncies que són atractives per als mosquits en el tema de la suor variant segons persones, i de l’altra, diferents percepcions dels atacs.
Els darrers anys la recerca s’està encaminant cap a esbrinar quin és el component genètic subjacent responsable dels factors implicats, com és el tipus d’olor corporal, l’eliminació de certes substàncies a través de la suor o la presència d’alguns bacteris a l’epidermis. Unes diferències detectables pels mosquits que venen determinades pels nostres gens i que lamentablement deixarem en herència als nostres fills.
Dels 400 tipus de compostos químics que expulsem a través de la suor el 85% tenen un origen genètic
Doncs segons els investigadors és possible que el desenvolupament de gens que donen lloc a aromes poc atraients per als mosquits podria ser una adaptació evolutiva cap a una defensa natural contra uns animals que ens han transmès malalties durant milions d’anys.
Sudor. Foto: Kullez
El 2015 un estudi publicat a PLOS ONE va treballar amb 40 parelles de bessons: 18 bessons idèntics (gemelos), que comparteixen els 100% dels gens, i 19 bessons fraterns (mellizos),que comparteixen gens com els germans de parts individuals, per tal de comprovar la influència genètica. Els resultats mostren que només alguns dels bessons fraterns (un dels dos) eren més propensos a ser picats, mentre que els mosquits mostraven el mateix interès pels bessons idèntics (tots dos), ja fos alt o baix. I és aquí on es creu que està la clau.
Ara cal descobrir les combinacions de gens responsables per identificar el nivell de risc de les persones a ser picades. Això permetrà desenvolupar fàrmacs que incrementin la producció de repel·lents naturals del cos enlloc d’utilitzar productes artificials sobre la pell. Cal recordar que aquests animalons contagien a milions de persones a l’any de malària o dengue, sobretot en països on l’accés a la sanitat és més que complicat.
Per últim, no oblideu enviar fotos dels mosquits tigre que us aneu trobant amb la nostra app Mosquito Alert. És important conèixer per on s’està expandint aquest mosquit invasor.
Fonts:
G. Mandela Fernández-Grandon, Salvador A. Gezan, John A. L. Armour, John A. Pickett, James G. Logan. Heritability of Attractiveness to Mosquitoes. PLoSOne, 10 (2015), p. e0122716
El País (24/4/2015): https://elpais.com/elpais/2015/04/21/ciencia/1429613571_574034.html
