“La història i la ciència s’han d’explicar amb emoció i anècdotes que atrapin”

Aquest any l’arribada dels mosquits ha coincidit amb l’arribada del llibre “Historia de las moscas y de los mosquitos”, de l’editorial Arpa. És una obra que integra biologia, història, medicina i entomologia per explicar com aquests insectes han afectat la història de la humanitat. A banda de fer-nos la guitza, tenen capacitat de transmetre’ns malalties. Mosques i mosquits són animals petits, voladors, amb un ràpid cicle de vida i presents a qualsevol part del planeta des de fa milions d’anys.

Xavier Sistach és de Barcelona. Mentre estudiava Biologia va descobrir la seva gran passió pel coneixement de la biodiversitat i les espècies, sobretot d’insectes. Actualment treballa en l’àmbit comercial, però des de fa prop de 40 anys dedica les seves estones de temps lliure a viatjar i divulgar la història i la ciència des del punt de vista de com els insectes han afectat la vida humana. “Historia de las moscas y de los mosquitos” és la seva tercera obra.

Ni biòleg, ni metge, ni historiador, però un gran divulgador. Quan vas decidir escriure sobre l’entomologia i la història de l’ésser humà?

La meva passió pels insectes és una afició que tinc des que era molt jove. Quan anava a l’escola vaig començar a interessar-me pels insectes. Tenia un professor de ciències naturals que ens feia fer col·leccions de minerals, petxines o insectes. Això m’agradava molt i a més ell em va ajudar a descobrir que això era la meva gran passió. Aleshores vaig començar a estudiar Biologia però vaig veure que no m’agradava. A mi m’agradaven els insectes i em seduïen els noms científics i la taxonomia. El meu desig era viatjar i veure els animals i la natura al seu ambient. Així que vaig posar-me a treballar i aprendre idiomes i vaig viatjar per tot el món, sobretot a llocs tropicals per poder observar la biodiversitat d’insectes, identificar-los i col·leccionar-los. De fet, tinc una col·lecció de més de 20.000 espècies d’insectes de diferents llocs del món. Després, a mesura que anava coneixent països, cultures i noves espècies d’insectes vaig tenir interès per la relació entre aquests animals i la vida humana.

Fins al punt de transformar el teu “hobby” en grans obres de divulgació.

Al llarg dels anys la meva afició de naturalista o expert en historia antiga dels insectes ha anat evolucionant fins que vaig tenir la necessitat de plasmar-ho en llibres. M’agrada agrupar ciència i història, i això és el que faig en les meves obres. Penso que la gràcia consisteix a barrejar aquestes disciplines perquè poques vegades es fa així. Per dir-ho d’una manera, molts pocs historiadors s’han dedicat a la ciència i només alguns científics s’han dedicat a la història, i crec que és molt important barrejar totes dues disciplines per tal de relacionar i comprendre els fets.

Per què un llibre sobre mosques i mosquits?

El llibre d’“Historia de las moscas y de los mosquitos” és una segona part dels llibres que he publicat anteriorment “Insectos y hecatombes” (2012), en el qual parlava de polls i puces, i el d’ ”Insectos y hecatombes II” (2014), en què parlava de mosques, mosquits, paparres i xinxes. Són dos llibres molt extensos que remarquen les malalties que transmeten aquests insectes i quin efecte han tingut al llarg de la història de la humanitat. Temps després se’m va demanar si podia fer un llibre només de les mosques i els mosquits, ja que són els nostres companys diaris, i així ho vaig fer. La relació entre l’home i l’insecte i el seu efecte és gairebé sempre negativa. Al llarg de la història els insectes han provocat moltes morts. Abans moria molta gent per malalties transmeses per vectors, no sempre de manera directa, però la gent malalta quedava tan afeblida que no sobrevivia gaire si a més patien alguna altra malaltia.

Com t’has documentat per escriure els llibres?

Documentar-se porta molta feina, però avui dia és un privilegi. Podríem definir la informàtica com el foc o la roda, invents humans amb gran transcendència. Gràcies a Internet i la digitalització dels llibres antics s’ha democratitzat absolutament el coneixement. Es pot accedir fàcilment a les grans obres científiques i a totes les publicacions científiques. En especial m’agrada molt aquesta pàgina web www.biodiversitylibrary.org on hi ha milers de llibres relacionats amb la història natural, a més dels articles científics que es publiquen des de 1830.

“Per què existeixen les mosques i els mosquits” és una pregunta força recorrent, sobretot quan ens molesten.

Preguntem-nos per què existeixen els gossos o els gats, o nosaltres mateixos els humans. Tot és atzar. Al llarg de la història de la vida han existit moltíssimes espècies i moltíssimes han desaparegut. No ens agraden les mosques i els mosquits perquè sabem que ens perjudiquen. Antigament no se sabia que transmetien malalties, encara que ja se’ls tractava com a éssers dolents. Veure que un animal et xuclava sang no podia ser bo de cap manera! Els grans autors i filòsofs ja parlaven dels insectes en les seves obres i els consideraven animals nocius. Per exemple, a la llegenda de l’Arca de Noè es diu que hi va haver una fuita d’aigua a causa d’una topada amb una roca. Noè va demanar a una serp que duia a la nau que s’enrotllés i taponés el forat perquè no entrés més aigua i així poder salvar el vaixell. La serp va accedir, però a canvi de menjar. Gràcies a la serp l’Arca es va salvar, però Noè no va complir la promesa perquè no podia donar animals de l’arca a la serp per menjar, ja que precisament havia de preservar-los. La serp, enfadada, va cremar el contracte i de les cendres es diu que en van sortir puces, polls, mosques, mosquits, etc. Una maledicció eterna.

Hi ha insectes que sense nosaltres, no podrien viure perquè depenen de nosaltres. Creus que ens falta ser més conscients que som part de la natura i no ens n’hem d’excloure?

En el cas dels mosquits, existeixen moltes espècies i molt poques necessiten la sang humana. Moltes espècies de mosquit piquen als mamífers o altres animals, aus amb preferència, els que troben i poden, no són exclusius dels humans. Per exemple, les puces picaven principalment a les rates i després, si podien, també a les persones perquè al capdavall vivien al mateix ambient. I així és com es transmetia la pesta bubònica. El que ha passat amb els mosquits i altres insectes és que en molts hàbitats hi ha més humans que altres animals i, per tant, som un font de sang fàcil d’aconseguir. Ho som ara pel mosquit tigre, per exemple. D’altres, al llarg de l’evolució, han arribat al punt de dependre exclusivament de l’humà fins al punt de no poder sobreviure fora d’ell, com el poll.

Els mosquits i les mosques han estat els responsables de grans epidèmies al planeta. Al teu llibre cites que “les epidèmies de pesta, tifus i febre groga i han provocat més morts que totes les guerres juntes”; i el paludisme més que no pas aquestes tres. I encara avui dia es diu que “el mosquit és l’animal més mortífer de tot el món”.

Fa uns 130 anys, no es coneixia res dels vectors ni de les malalties. No es podien creure que un mosquit pogués transmetre cap patogen perquè el que només veien era la persona ja malalta. Per tant, no es podia lluitar contra allò perquè no se sabia el paper del vector. A més, el gran problema de les epidèmies que hi va haver fa segles era que els humans van començar a colonitzar nous territoris i es varen emportar, accidentalment, les malalties i els vectors a altres llocs. Així van aparèixer malalties noves en llocs on abans no hi eren. Tot i així, els romans ja havien constatat que el mosquit feia posar malaltes les persones. També s’han trobat altres escrits antics que parlaven d’això. Però el problema era que no hi havia connexió i aquest coneixement no transcendia. Les persones ho pensem tot amb mentalitat humana, però la natura no és humana, per això no érem capaços d’entendre aquests mecanismes i gran part dels fets s’atribuïen a fets religiosos.

Fins que la ciència es va imposar a la divinitat.

A finals del segle XIX i principis del XX va haver molts avenços científics que van canviar la vida de les persones i va ser llavors quan es va anar descobrint la relació entre els insectes i els patògens que transmetien. Abans es pensava que les malalties eren càstigs de Déu, de la qual cosa se’n va aprofitar molt l’Església i va marcar una mentalitat particular en l’home. De fet, l’ateisme agafa força i s’estén a principis dels segle XX, tot just quan els misteris d’aquestes malalties s’esvaeixen i es pren consciència que Déu, si existeix, no castiga ningú. Tampoc hi havia insecticides, no se sabia quina era la manera de fer-hi front.

Durant els teus viatges, has pogut veure les diferències entre països que fan que alguns encara no se’n surtin de les epidèmies?

Viatjar és necessari per entendre el món i veure com funcionen moltes coses de la vida a altres llocs. El principal problema és que els països amb pocs recursos no poden fer front a certs brots o epidèmies. No poden atendre a tots els malalts i una bona part (la majoria) acaben morint. Malauradament, no son països que puguin estimular com caldria la investigació i la implantació dels recursos necessaris.

 

Recentment hem iniciat una col·laboració amb l’Institut de Recerca de Vall d’Hebrón i altres organismes implicats amb la salut pública i el control de mosquits per tal d’integrar la informació de totes les bandes i poder tenir un major control dels casos de malalts per virus transmesos per mosquits (Zika, Dengue, Chikungunya, febre groga i malària). Com veus el paper de les noves tecnologies en aquesta lluita?

Les noves tecnologies són vitals, estem en un mont d’intercomunicació i han de servir per alertar, no per alarmar. De moment, pràcticament no hi ha hagut cap cas autòcton de transmissió d’aquestes malalties a Espanya, que es doni un cas de transmissió no és una cosa tan fàcil. Cada any arriben centenars de malalts, i tot i tenir el vector a casa nostra, no es produeix la transmissió. Per què hi hagi una epidèmia greu hi hauria d’haver molts mosquits circulant amb els virus i molts malalts contagiats. En el cas del mosquit tigre la tecnologia i l’ajuda ciutadana pot ajudar molt, ja que mantenir la seva població estable suposa un gran cost econòmic. Crec que actualment, per a la gent la principal preocupació no són les malalties que pugui transmetre sinó la qualitat de vida per les molèsties diàries de les picades.

Actualment a Espanya estem en alerta per si arriba el mosquit de la febre groga. De fet, l’any passat se’n van detectar exemplars puntuals a Canàries. Creus que encara falta consciència social sobre el perill que suposa l’arribada de noves espècies vectores de malalties?

Des que els humans hem estat capaços de viatjar i comercialitzar, sempre hi ha hagut animals que s’han mogut d’un cantó a l’altre del planeta. A Barcelona, per exemple, ja hi va haver una greu epidèmia de febre groga l’any 1821, on varen morir al voltant de 20.000 persones. En aquella època arribaven vaixells d’Amèrica, sobretot Cuba i Veracruz, amb persones malaltes i mosquits infestats. Un cop a Barcelona, les quarantenes no sempre varen ser eficaces, hi havia molts interessos en descarregar les mercaderies i en rendibilitzar els viatges dels vaixells. El cas és que el mosquit transmissor, l’Aedes aegypti, ja deuria viure a Barcelona de manera habitual. Si no fos així no s’entendria una epidèmia tan gran i que es va allargar diversos mesos. Paradoxalment, aquest mosquit no viu amb nosaltres, tampoc sabem quan va arribar ni quan va desaparèixer ni per què.

 

Queda clar que història i ciència han d’anar juntes. És necessari saber d’on venim per saber qui som i què necessitem, per tal de no tornar a cometre errors o senzillament aprendre.

Si no hi ha passat, no hi ha present ni futur. És impossible ser expert en tot però és bo i necessari tenir un coneixement transversal, una visió general de les coses i obrir la ment. El passat il·lumina molt, perquè moltes coses, sobretot fets humans, es van repetint. Crec que el principal problema d’avui dia és la falta de curiositat. Molta gent ja no vol saber, i si aprendre suposa fer un petit esforç, encara menys. Estem acostumats a obtenir un benefici ràpid i immediat amb petits plaers, per això el mòbil està tan integrat en la nostra vida. Fa falta explicar que aprendre també comporta un gran plaer. Tenir curiositat per saber una cosa i descobrir-la després haver-te esforçat, no és com un orgasme però s’hi assembla!

Què ens fa falta per despertar l’esperit de la curiositat entre la gent?

Hi ha molts joves amb molt talent i molts no ho saben. Perquè passi això fa falta un iniciador, un mestre, una persona que sàpiga molt d’un tema i que sàpiga transmetre la seva passió. Tant la història com la ciència s’han d’explicar d’una manera amena i atractiva. El coneixement s’ha de transmetre amb l’emoció, amb curiositats i anècdotes que atrapin. Així, segur que arribarà a molts. I el més important, saber explicar a què pot contribuir estudiar una cosa.

Creus que has pogut fer el que realment t’agrada a la vida?

La vida és curta, els anys passen ràpid i hem de fer el que ens agrada sempre que puguem. En el meu cas, la meva motivació per viatjar sempre ha estat per observar la natura i els insectes i conèixer altres formes de cultura. Però hem de tenir present que, de vegades, per fer el que ens agrada, hem de “pagar un peatge”.

Què esperes dels teus lectors?

Senzillament espero que qui llegeixi els meus llibres aprengui coses que no sabia i s’ho passi bé, el coneixement dona tranquil·litat i també plaer. Jo escric perquè tinc la necessitat de transmetre tot allò que m’apassiona.

Quin és el proper llibre que tens pensat publicar?

Actualment estic escrivint un llibre sobre dones entomòlogues que hi ha hagut al llarg de la història. Vull relatar les dificultats que tenien aquestes dones en èpoques en què l’home era “el que manava”. De moment n’he trobat una quarantena, la majoria entre el segle XVII i el segle XX. Totes elles destaquen per ser grans naturalistes, il·lustradores, viatgeres i col·leccionistes. Senzillament brillants.

• Web personal de Xavier Sistach
• Llibre “Historia de las moscas y de los mosquitos”
• Web d’Arpa editores