El virus Zika (ZIKV) va ser aïllat per primera vegada d’un primat a Uganda en 1947, i pocs anys més tardes es va detectar la seva presència en humans a Uganda i Tanzània. Malgrat el seu origen africà, en el continent sol hi ha hagut brots esporàdics, mentre que Àsia, el Pacífic i a Amèrica hi ha hagut importants brots des de 2007, el pitjor d’això l’epidèmia de 2016 que es va propagar a més de 60 països i va causar uns 5.000 casos de microcefàlia congènita entre els bebès de dones que es van infectar amb el virus durant l’embaràs. Per què el Zika ha causat tanta devastació fora d’Àfrica i no en el seu continent d’origen? Un nou estudi ofereix una explicació a l’enigma.
La diferència estaria en el mosquit que el transmet. En tots els casos es tracta del mosquit de la febre groga, Aedes aegypti, el principal vector implicat en la transmissió del velles malalties dengue i la febre groga, però també de malalties emergents com la chikungunya o el Zika. Però dins del mosquit de la febre groga existeixen dues subespècies. Una d’elles és Aedes aegypti aegypti, amb mosquits adaptats a viure en ambients humanitzats, es reprodueix en contenidors d’aigua artificials en les zones urbanes i té preferència per picar als humans com vam explicar anteriorment. Aquesta subespècie es va originar a l’Àfrica occidental fa uns 5.000 o 10.000 anys i des d’allí, el comerç d’esclaus es va encarregar d’introduir-lo a Amèrica i posteriorment a Àsia. El mosquit adaptat als ambients urbans es troba avui àmpliament distribuït pel món. Per contra, en la majoria del continent africà, hi ha una altra subespècie, Aedes aegypti formosus, que habita tant zones boscoses com urbanes, cria en els forats dels arbres i no sent una especial atracció per la sang humana, alimentant-se d’una gran varietat de vertebrats, incloses les persones.
Fins ara es creia que aquesta afinitat per viure prop dels humans i la seva sang era la principal explicació per la qual el Zika havia causat més estralls fora d’Àfrica que en el continent, però l’estudi aporta una altra dada: els mosquits estableix-nos, Aedes aegypti formosus, tenen menys probabilitats de contreure i, per tant, de transmetre el virus Zika.
Els canvis soferts durant l’adaptació a entorns humans van ser acompanyats d’una major capacitat d’infectar-se
Els resultats suggereixen que els canvis que van sofrir els mosquits fa milers d’anys en adaptar-se als entorns humans van ser acompanyats d’una capacitat intrínseca per a infectar-se amb aquesta mena de virus. Per a arribar a aquesta conclusió, els investigadors van dur a terme un experiment amb mosquits de vuit poblacions recol·lectades a Àfrica, Amèrica i Àsia. En el laboratori els van alimentar amb sang infectada amb diferents ceps del virus Zika per a estudiar com s’infectaven. Van observar que els mosquits d’Amèrica i Àsia requerien de menys càrrega viral en la sang per a infectar-se que els mosquits africans (Fig. 1).
Fig. 1. Corbes de proporció dels mosquits que s’infecten amb el virus Zika (ZIKV) en alimentar-se de sang a amb diferents concentracions del virus. Cada caixa és el mateix experiment realitzat amb diferents ceps del virus, els colors indiquen l’origen dels mosquits. Font: Mosquito Alert CC-BY a partir de l’original de Aubry et al. 2020. Science 370: 991-996
Van dissenyar un segon experiment per a mesurar la susceptibilitat d’infecció d’un major nombre de poblacions africanes, incloses les de la costa occidental que estan emparentades amb la d’Amèrica i Àsia. Les de la costa del Senegal van donar resultats similars als d’Amèrica i Àsia, amb dosis baixes del virus en sang s’infecten. Van comprovar que en els mosquits de la subespècie Aedes aegypti aegypti era més fàcil trobar el virus en les seves glàndules salivars. No sols són més susceptibles a infectar-se al virus sinó que tenen més possibilitats de transmetre’l quan s’alimenten d’una persona i li injecten la seva saliva.
Tots els resultats estableixen un vincle sòlid entre el procés de domesticació dels mosquits que va tenir lloc fa uns 10.000 – 5.000 anys i la capacitat de transmissió de virus com el Zika. La diferència de susceptibilitat entre les dues subespècies pot contribuir a l’absència de brots importants a Àfrica, si bé poden existir altres factors, entre ells els de les mutacions en el virus que li hagin permès especialitzar-se i tornar-se més infecciós en poblacions fora d’Àfrica.
Referències:
Aubry F, Dabo S, Manet C, Filipović I, Rose NH, Miot EF, Martynow D, Baidaliuk A, Merkling SH, Dickson LB, Crist AB, Anyango VO, Romero-Vivas C, Vega-Rúa A, Dusfour I, Jiolle D, Paupy C, Mayanja MN, Lutwama JJ, Kohl A, Duong V, Ponlawat A, Sylla M, Akorli J, Otoo S, Lutomiah J, Sang R, Mutebi JP, Cao-Lormeau VM, Jarman RG, Diagne CT. Faye O, Faye O, Sall AA, McBride CS, Montagutelli X, Rašić G, Lambrechts L. 2020. Enhanced Zika virus susceptibility of globally invasive Aedes aegypti populations. Science 370: 991-996
Kotsakiozi P, Evans BR, Gloria-Soria A, Kamgang B, Mayanja M, Lutwama J, Le Goff G, Ayala D, Paupy C, Badolo A, Pinto J, Sousa CA, Troco AD, Powell JR. 2018. Population structure of a vector of human diseases: Aedes aegypti in its ancestral range, Africa. Ecology and Evolution 8: 7835-7848
Rose NH, Sylla M, Badolo A, Lutomiah J, Ayala D, Aribodor OB, Ibn N, Akorli J, Otoo S, Mutebi JP, Kriete AL, Ewing EG, Sang R, Gloria-Soria A, Powell JR, Baker RE, White BJ, Crawford JE, McBride C. 2020. Climate and urbanization drive mosquito preference for humans. Current Biology 30: 3570-3579.e6
