La malaltia del Zika és causada per un virus transmès principalment pels mosquits Aedes d’activitat diürna. El mosquit de la febre groga (Aedes aegypti) i el mosquit tigre (Aedes albopictus) són els principals transmissors del virus a les regions més afectades.

El primer brot important en 2007 a l’illa de Yap en el Pacífic, un total de 86 països han reportat casos de Zika infectats per mosquits. Les evidències de transmissió i brots s’han registrat en les zones tropicals d’Àfrica, Amèrica, Àsia i el Pacífic. El nombre de persones afectades durant aquests brots es desconeix, però en el brot del Brasil en 2015-2016 es van notificar 712.000 possibles casos. A Àsia s’han notificat pocs casos però els estudis suggereixen que 800 milions de persones estan exposades al risc de contreure el virus.

Encara que des de 2017 els casos d’infecció han descendit, el virus continua circulant per Amèrica, Àsia, Àfrica i el Pacífic.

El Zika és causat per un virus de la família Flaviviridae. El virus del Zika (ZIKV) està relacionat genèticament amb el del dengue (DENV). S’han identificat tres llinatges diferents. Primer es van identificar dos: un llinatge africà I i un llinatge asiàtic. Posteriorment es va trobar un segon llinatge a Àfrica que s’ha denominat llinatge africà II. El llinatge asiàtic és el que s’ha expandit per gran part del continent americà.

Símptomes

S’ha estimat que el 80% dels adults infectats són asimptomàtics, no presenten cap mena de símptoma. En els nens i adolescents el percentatge d’asimptomàtics és més baix, d’un 30%. Les persones que mostren símptomes, solen fer-ho a les dues setmanes d’haver-se infectat.

Els símptomes generalment són lleus, amb febres i erupcions cutànies que solen durar de 2 a 7 dies. Altres símptomes que poden ser presents són conjuntivitis, dolor muscular i articular, forts maldecaps i esgotament. No obstant això, s’ha observat que la infecció pel virus del Zika està associat a complicacions neurològiques, oftalmològiques i microcefàlia en fetus i nounats.

  • Febre

  • Erupcions cutànies

  • Conjuntivitis

  • Dolor muscular

  • Dolor articular

  • Mal de cap

  • Esgotament

Complicacions

S’ha observat una relació entre la infecció per Zika i síndrome de Guillain-Barré. Aquesta síndrome és una afecció poc comuna en la qual el sistema immunològic d’una persona ataca els seus propis nervis. S’ha detectat la síndrome tant en alguns adults com nens a la setmana d’haver estat infectats pel virus. S’ha suggerit que el virus del Zika desencadena una resposta del sistema immunitari que acaba afectant els nervis. Entre el 10% i el 50% dels casos que desenvolupen la síndrome de Guillain-*Barré requereixen ser hospitalitzats.

Un grup de risc davant la infecció de Zika és el de les dones embarassades. La microcefàlia és la principal preocupació per a les dones embarassades diagnosticades amb Zika. La microcefàlia és una condició en la qual el cap del bebè i menor que la d’altres bebès de la seva mateixa edat i sexe. Té lloc quan existeix algun problema en l’úter que impedeix el creixement normal del cervell. Les probabilitats que una mare infectada amb el virus durant l’embaràs doni llum a un bebè amb microcefàlia és d’un 0,04%, molt superior al de la taxa normal de microcefàlies que és de 0,001%.

A més de la microcefàlia congènita, s’han reportat altres manifestacions en bebès que han estat exposats al virus del Zika en l’úter. Aquests inclouen malformacions del cap, moviments involuntaris, convulsions, irritabilitat, disfunció del tronc encefàlic, problemes per a traces, anòmales auditives i visuals, i anomalies cerebrals. Altres resultats associats amb la infecció pel virus del Zika en l’úter poden incloure avortaments espontanis. A totes aquestes anomalies congènites associades a l’exposició del fetus al virus durant l’embaràs es coneix com a “síndrome del virus del Zika congènit”.

Entre ells es troben les anomalies oftalmològiques que afecten els bebès les mares dels quals es van infectar durant l’embaràs. Les anomalies que més s’han detectat afecten la retina i el nervi òptic. Un percentatge molt alt dels bebès que neixen amb microcefàlia també presenten algun tipus d’anomalia ocular. No se sap encara fins que punt aquests problemes estan associats amb la infecció del virus o vinculats a la microcefàlia, perquè els bebès amb microcefàlia que no han estat exposats al virus del Zika també solen presentar aquest tipus de problemes oftalmològics.

Tractament

No hi ha cap tractament disponible per a tractar les infeccions pel virus del Zika o les seves malalties associades. Per a les persones amb símptomes lleus, com a febre o granellades, es recomana el descans, beure líquids, i tractar el dolor i la febre amb els medicaments comuns.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana a les dones embarassades que viuen en àrees on hi ha transmissió de Zika, o que desenvolupin símptomes d’infecció del virus, que busquin atenció mèdica per a realitzar-se proves de laboratori i rebre cures clíniques.

Transmissió

Els principals mosquits implicats en la majoria dels brots de Zika han estat el mosquit de la febre groga (Aedes aegypti) i el mosquit tigre (Aedes albopictus). No obstant això, en els brots que han tingut lloc en el Pacífic els mosquits transmissors han estat Aedes hensilli i Aedes polynesiensis. Es considera que Aedes aegypti i Aedes albopictus tenen una baixa capacitat vectorial, és a dir tenen poca capacitat d’infectar-se pel virus i de transmetre’l a altres persones. No obstant això, acaben sent els vectors més importants per la seva associació amb les poblacions humanes, la densitat de les seves poblacions, el nombre de picades que realitzen i la seva longevitat, entre altres factors.

Transmissió sense mosquits

Si bé la principal via de transmissió és a través d’un mosquit, s’ha comprovat que el virus pot transmetre’s per altres vies. S’ha vist que el virus té la capacitat de transmetre’s d’una mare al seu fetus durant l’embaràs, havent-se detectat partícules de virus i ARN en el líquid amniòtic del fetus. Una mare pot contagiar al seu fetus durant l’embaràs o durant el part.

El virus s’ha detectat en la llet materna i s’ha reportat algun cas d’infecció en bebès lactants, però en cap cas aquests bebès han sofert problemes de salut, sent majors els beneficis de la lactància que els riscos de transmissió.

També s’ha detectat en mostres de semen, i s’ha comprovat que pot transmetre’s per via sexual, d’una persona a una altra. La transmissió pot donar-se fins i tot encara que la persona infectada no present símptomes. Una persona pot transmetre el virus abans que es manifestin els seus símptomes, quan té símptomes, i fins i tot una vegada que els símptomes han desaparegut. Se sap que el virus pot romandre en el semen durant més temps que en altres líquids corporals, com a orina i sang.

Zika al món

Des que el virus va ser identificat per primera vegada en humans en 1952 a Uganda i Tanzània, s’han anat identificant brots en diferents zones tropicals d’Àfrica, Àsia, Amèrica i el Pacífic. Al llarg del segle XX només van ser brots esporàdics, però en 2007 va tenir lloc el primer gran brot a l’illa de Yap (Estats Federats de Micronèsia). En 2013 va tenir lloc un altre gran brot en el Pacífic, aquesta vegada a la Polinèsia Francesa. En 2015-2016, un gran brot epidèmic va afectar el Brasil i altres països sud-americans.

En 2019 un informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) recollia que un total de 87 països i territoris tenien evidències de casos autòctons de Zika per transmissió de mosquits. El mapa mostra els països amb un risc més elevat de Zika i els llinatges del virus: (1) llinatge africà I, (2) llinatge africà II, i (3) llinatge asiàtic.

Zika a Europa

A Europa només s’havien detectat casos importats de viatgers fins a 2019. Aquest any, en van detectar els tres primers casos de transmissió autòctona a la ciutat de Hyères, en el departament francès de Var. Es va tractar de tres veïns que no havien viatjat a cap lloc on el Zika és endèmic, sent la primera evidència de transmissió de Zika a Europa relacionada amb la presència del mosquit tigre, Aedes albopictus.

El nombre de casos importats va ser màxim en 2016, coincidint amb l’epidèmia de Sud-amèrica. Aquell any es van detectar a Europa 2.059 casos importats, respecte als 25 de 2015. En 2017 el número va caure a 264 i 34 en 2018. El nombre de casos importats va ser màxim en 2016, coincidint amb l’epidèmia de Sud-amèrica. Aquell any es van detectar a Europa 2.059 casos importats, respecte als 25 de 2015. En 2017 el número va caure a 264 i 34 en 2018. El 48% dels casos importats els va reportar França. Un 15% es van detectar a Espanya, i un 9% a Regne Unit.

Tots els estudis realitzats amb poblacions de mosquit tigre a Europa demostren la seva baixa capacitat d’infectar-se i transmetre el virus del Zika, suggerint que el risc de transmissió per mosquit a Europa és en general baix. Sent més alta les probabilitats els últims mesos d’estiu i principis d’octubre quan hi ha un major nombre de mosquits tigre. Si bé, fins avui, només s’ha detectat un succés de transmissió local amb tres casos, en el període 2015-2019 va haver-hi 25 casos de transmissió sexual de viatgers infectats a l’estranger, contagiant a les seves parelles a Europa.

Origen i història del Zika

El virus del Zika va ser descobert en 1947 per Alexander Haddow i George Dick mentre investigaven la circulació del virus de la febre groga entre els macacos rhesus a Uganda. Va ser en aquests primats on es va identificar al virus per primera vegada. Més tard es va aïllar el virus de mosquits Aedes africanus capturats en la mateixa zona. El primer cas en humans no es va detectar fins a 1954 a Nigèria, si bé existeixen dubtes de si es tractava del virus del Zika o del virus Spondweni. El primer cas confirmat en humans va tenir lloc a Uganda en 1962. Durant els següents anys es va documentar la presència del virus en mosquits i persones a l’Àfrica occidental.

Fora d’Àfrica, el virus va ser observat a Àsia en 1966. Es va detectar la seva presència en mosquits de la febre groga (Aedes aegypti) a Malàisia. En 1977 van aparèixer les primeres infeccions en humans a Indonèsia. Diferents estudis van suggerir que el virus es distribuïa àmpliament per Àfrica i Àsia. Es creu que el virus ha estat circulant de manera silenciosa entre els humans, animals i mosquits d’aquestes regions tropicals durant almenys 70 anys.

Durant els seus primers 60 anys, des que es té coneixement de la seva existència, no es va notificar cap episodi epidèmic. En sis dècades no es van registrar més que 20 infeccions en humans. No obstant això, en 2007, l’illa de Yap (Estats Federats de Micronèsia) va sofrir la primera epidèmia de Zika. S’estima que aquest any va haver-hi almenys 5.000 casos, que representava al 75% de la població, si bé tots ells només van tenir símptomes lleus.

El virus va semblar tornar a desaparèixer fins a octubre de 2013, aquesta vegada a la Polinèsia Francesa i altres territoris del Pacífic. Va haver-hi més de 30.000 casos, alguns amb complicacions neurològiques. Les dades suggereixen que el virus va ser introduït al Brasil aquest any o en 2014 des del Pacífic, si bé l’epidèmia no es va fer visible fins a 2015. Al Brasil es van observar els primers casos de microcefàlia entre els bebès nounats durant 2016. Des del Brasil el virus es va expandir ràpidament al llarg del continent americà. Segons l’OMS al febrer de 2017, a Amèrica es van detectar 2.654 casos de Zika congènit, dels quals, 2.366 al Brasil.

L’origen del virus se situa a Àfrica. Allí s’han observat almenys dos llinatges del virus, diversificant-se més tard el llinatge asiàtic. El llinatge asiàtic és el que ha originat fins avui els majors brots epidèmics, i el que s’ha expandit per tot el Pacífic i Amèrica. La ràpida expansió i impacte en les poblacions humanes del llinatge asiàtic s’atribueix al seu vector: el mosquit de la febre groga, Aedes aegypti, adaptat a habitar en les zones urbanes i amb preferència pels humans.

Fins a. 2007 només es tenien documentats cicles selvàtics del virus del Zika. A Àfrica s’havia detectat la seva presència en diverses espècies de primats no humans, així com en les espècies de mosquits Aedes, Aedes africanus, Aedes luteocephalus, Aedes opok, Aedes apicoargenteus, Aedes vittatus i Aedes furcifer en diferents països africans. En zones rurals s’ha constatat la presència de Aedes vittatus infectats amb el virus, suggerint que podria ser el vector en la zona d’emergència, del cicle selvàtic als ambients humanitzats.

L’expansió del virus per Àsia i Amèrica ha permès que es reverteixi el procés. Si bé el virus sol saltar d’un cicle selvàtic a un cicle rural o urbà, l’entrada del virus directament a cicles urbans, possibilita que en aquelles regions en les quals existeixin primats o altres animals susceptibles, el virus aconsegueixi expandir-se a ambients rurals i fins i tot s’estableixin cicles selvàtics. Que en una regió s’estableixi un cicle selvàtic pot dificultar molt l’erradicació de la malaltia, perquè des de les zones forestals sempre existeix el risc que torni a emergeix el virus encara que s’hagi aconseguit controlar a les ciutats.

A Sud-amèrica s’han identificat diverses espècies de primats (Atelidae, Callitrichidae i Cebidae) amb anticossos del Zika que suggereixen que es van infectar amb el virus durant el brot de 2015-2016. Encara que encara no s’ha demostrat que s’hagin establert cicles selvàtics en el continent americà el risc existeix i es desconeix molt la capacitat de transmissió de mosquits natius selvàtics que poguessin mantenir aquests cicles.

Referències i lectures complementàries:

Althouse BM, Vasilakis N, Sall AA, Diallo M, Weaver SC, Hanley KA. 2016. Potential for Zika virus to establish a sylvatic transmission cycle in the Americas. PLoS Neglected Tropical Diseases 10: e0005055

Beaver JT, Lelutiu N, Habib R, Skountzou I. 2018. Evolution of the two major Zika virus lineages: implications for pathology, immune response, and vaccine development. Frontiers in Immunology 9: 1640

Chang C, Ortiz K, Ansari A, Gershwin ME. 2016. The Zika outbreak of the 21st century. Journal of Autoimmunity 68: 1-13

Di Luca M, Severini F, Toma L, Boccolini D, et al. 2016. Experimental studies of susceptibility of Italian Aedes albopictus to Zika virus. Euro Surveillance 21: 05 May 

D’Ortenzio E, Matheron S, Yazdanpanah Y. 2016. Evidence of sexual transmission of Zika virus. The New England Journal of Medicine 374: 2195-2198

European Centre for Disease Prevention and Control, 2019. Zika virus transmission worldwide – 9 April 2019. Stockholm. 

Figueiredo LTM. 2019. Human urban arbovirus can infect wild animals and jump to sylvatic maintenance cycles in South America. Frontiers in Cellular and Infection Microbiology 9: 259

Gong Z, Gao Y, Han GZ. 2016. Zika virus: two or three lineages? Trends in Microbiology 24: 521-522

Gubler DJ, Vasilakis N, Musso D. 2017. History and emergence of Zika virus. The Journal of Infectious Diseases 216: S860-S867

Gutierrez-Lopez R, Bialosuknia SM, Ciota AT, Montalvo T, et al. 2019. Vector competence of Aedes capsicus and Aedes albopictus mosquitoes for Zika virus, Spain. Emerging Infectious Diseases 25: 346-348

Musso D, Roche C, Robin E, Han T, Teissier Am Cat-Lormeau VM. 2015. Potential sexual transmission of Zika virus. Emerging Infectious Diseases 21: PMC4313657

Musso D, Cal-Lormeau VM. 2018. Is the Zika threat over? Clinical Microbiology and Infection 24: 566-567

Rather IA, Lone JB, Bajpai VK, Paek WK, Lim J. 2017. Zika virus: an emerging worldwide threat. Frontiers in Microbiology 8: 1417

Rossi SL, Ebel GD, Shan C, Sui PY, Vasilakis N. 2018. Did Zika virus mutate to cause severe outbreaks? Trends in Microbiology 26: 877-885

Ryckebusch F, Berthet M, Misse D, Choumet V. 2017. Infection of a French population of Aedes albopictus and of Aedes aegypti (Paea Strain) with Zika virus reveals low transmission rates to these vectors’ saliva. International Journal of Molecular Science 18: 2384

Saiz JC, Martín-Acebes MA, Bueno-Marí R. et al. 2017. Zika virus: what have we learnt since the start of the recent epidemic? Frontiers in Microbiology 8: 1554 

Shreve M, DNP, CPNP-BC, et al. 2019. Zika: an unfolding story. The Journal for Nurse Practitioners 15: 410-414

Siraj AS, Perkins TA. 2017. Assessing the population at risk of Zika virus in Asia. Is the emergence really over? BMJ Global Health 2: e000309

Wikan N, Smith DR. 2016. Zika virus: history of a newly emerging arbovirus. The Lancet Infectious Diseases 7: 119-126