Els entomòlegs tenim un problema de comunicació en dos sentits, tant al fer divulgació, com quan rebem consultes des de la ciutadania. Al mancar de noms comuns per a molts insectes, no és fàcil posar-nos d’acord sobre quins animals estem parlant realment. Els noms comuns tenen una utilitat pràctica i el cos de coneixements que anomenen “saviesa popular” és extensíssim, però de vegades és bastant inconcret. Així, ens trobem sovint amb que el terme “mosquit” és utilitzat per designar qualsevol insecte petit i fosc, especialment si resulta ser picador.

 

No tot el que ens pica és un mosquit

En el món acadèmic la Taxonomia és la ciència que s’encarrega de classificar els organismes vius, ordenants els insectes sota un sistema de noms complexes, jerarquitzat i basat en el llatí, que encara fa més incomprensible la seva classificació als no experts. En el món de la taxonomia, un mosquit pertanyerà al Phylum Arthropoda, Classe Insecta, Subclasse Pterygota, Ordre Diptera, Subordre Nematocera, Infraorde Culicomorpha i Família Culicidae. Finalment, la seva denominació única serà un cognom (que va davant i es diu gènere) i un nom de pila (que va darrera el cognom, tal com: Aedes geniculatus (els noms científics sempre han d’anar en cursiva, amb el gènere amb majúscula i el nom de l’espècie en minúscula). Aquests noms, òbviament, no són molt manejables per als usos comuns.

No obstant això, quan una espècie té una gran rellevància social, sí que rep un nom comú. Aquest seria el cas del mosquit tigre (Aedes albopictus), que es diu així en la majoria dels idiomes del planeta. Altres mosquits no han tingut aquesta sort, com Aedes aegypti, que s’anomena “mosquit de la febre groga” com a solució de compromís, acceptada en català per TERMCAT però no per la RAE en el cas del castellà. Quan no existeix el nom comú , la solució més acceptada sol ser transliterar o utilitzar directament el nom de l’espècie en llatí, per exemple: “el geniculatus”.

A nivell de diferenciar grups és imprescindible mantenir alguns tipus de concreció. I el problema es que hi ha diversos grups d’insectes ficats al mateix sac. La seva varietat morfològica està lligada a l’evolució i les seves relacions de parentesc amb altres grups. Aquestes variacions impliquen diferents formes de vida, diferents llocs de cria, diferents nivells d’agressivitat sobre nosaltres, i també impliquen diferents mètodes de combatre’ls. Si la mida d’aquestes bestioles fos suficient com per veure’ls sense l’ajut d’una lupa, entendríem l’enorme varietat de formes que hi ha en el món dels insectes, al igual que no tenim problemes en apreciar les diferències entre els grans animals.

Ningú confondria a un gos amb un gat, ni a cap d’ells amb una foca, oi? Alguns grans trets comuns agrupen a aquests animals dins de l’Ordre del Carnívors, el qual s’inscriu en la Classe dels Mamífers. Però un gos, un gat i una foca són Carnívors tremendament diferents entre ells, pertanyen a famílies diferents: la dels cànids, els fèlids i el fòcids, respectivament.

Aquestes mateixes diferències existeixen entre les famílies de petits insectes picadors, només que no les veiem perquè no ens resulten visibles a causa de la seva petita mida. Intentarem aclarir una mica qui és qui entre els insectes picadors.

Per començar, podem descartar polls, puces, xinxes o paparres, que són animals picadors però no voladors, i pertanyen a grups molt diversos. Per contra, podem dir que la majoria dels insectes picadors que són voladors pertanyen a l’Ordre dels Dípters. Necessitem bàsicament distingir quatre famílies: els Culícids, els Psicòdids, els Simúlids i els Ceratopogònids. Diguem de pas que aquest Ordre es diu així perquè agrupa els insectes que només tenen dues ales, a diferència de la resta, que en tenen quatre.

Els mosquits són culícids

Els culícids són els únics animals que podem anomenar mosquits en sentit estricte, segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana i la RAE. De vegades s’utilitza els termes “marfull”, “moscard” (a Balears) o “rantell”, així com a l’Amèrica llatina els hi diuen “zancudos”. Les larves del culícids són aquàtiques però necessiten que les aigües siguin estancades, perquè respiren oxigen atmosfèric. Els culícids són transmissores de malalties humanes greus com el paludisme, el dengue, el Zika, la chikungunya o la febre groga.

Els flebòtoms són psicòdids

Els psicòdids inclouen els flebòtoms, que són els insectes transmissors de la leishmaniosi als gossos i, esporàdicament a les nostres latituds, també als humans. Se’ls denomina així per una alteració del nom en llatí del gènere més important, Phlebotomus, que vol dir “tallador de venes”. Aquesta vulgarització figura al TERMCAT però no al Gran Diccionari de la Llengua Catalana ni és acceptada per la RAE. Tot i així, “flebòtom” és una de les exclamacions del llenguatge fet servir pel Capità Haddock a les històries d’en Tintín. Com a curiositat, una de les espècies més comunes és Phlebotomus papatasi, nom que significaria “tallador de venes que menja i calla (pappa-taci)” En anglès se’ls coneix com a sandflies, “mosques de la sorra”. Són insectes bastant més petits que els mosquits, peluts, i difícils de veure pel seu vol ràpid i saltarí. Piquen molt ràpid i sovint de forma múltiple en seqüència lineal sobre la pell. Les seves larves es desenvolupen en sòls humits i rics, així com en els excrements dels animals. Massa vegades sentim parlar del “mosquit de la Leishmaniosi”, cosa que és un error greu. Els culícids o mosquits no són capaços de transmetre aquesta malaltia, de la mateixa manera que els flebòtoms no poden transmetre el dengue o la malària.

Les mosques negres són simúlids

Els simúlids són anomenats mosques negres, en traducció del nom anglès blackflies. També són insectes petits, són rabassuts, foscos i resistents perquè estan blindats de quitina. La seva picada pot ser dolorosa, ja que la seva saliva conté potents al·lèrgens que provoquen reaccions dèrmiques importants. Les seves larves es crien en el rius i altres cursos d’aigua on viuen fixades en el fons; però a diferència dels mosquits, les aigües que habiten els simúlids han d’estar imperativament en moviment. Els adults són excel·lents voladors i poden afectar zones urbanes allunyades dels seus punts de cria. Són transmissors de la ceguesa dels rius a l’Africa, però no pas de la leishmaniosis, ni del dengue ni la malària.

Els jejenes són ceratopogònids a Amèrica, i rendilles a casa nostra

A Amèrica llatina es diuen jejenes als ceratopogònids (de la paraula arawak Xixén). En el cas castellà, és un nom reconegut per la RAE, que els descriu amb precisió i els diferencia expressament dels mosquits. En català no en trobem nom comú altre que “Ceratopogònid” però tot sovint s’els ha aplicat noms del grup “rendilla”, “randell” o “rantell”, que tanmateix, en diverses àrees lingüístiques de Catalunya passen per aplicar-se preferentment als Simúlids. Els Ceratopogònids són més petits que els mosquits, molt clapejats i poden atacar en eixams, podent ser molt invasius i molestos. Tenen un interès agropecuari, ja que són els transmissors de la pesta equina africana i de la llengua blava de les ovelles, entre d’altres malalties. Les larves les trobem en els fangs de les granges i els seus abeuradors.

Aquí teniu unes imatges per veure les diferències morfològiques entre aquests quatre grups, que com veieu tenen a més uns modes de vida molt diferents. A dalt a l’esquerra un culícid o mosquit (Aedes aegypti); a dalt a la dreta un psicòdid o flebòtom (Phlebotomus papatasi), a baix a l’esquerra un simúlid o mosca negra, y a baix a la dreta un ceratopogònids, jejenes o rendilles.

 

Com veieu tots quatre grups tenen formes de vida molt diferents, desenvolupen les larves en llocs diferents i poden (o no) transmetre malalties específiques. Pels professionals és molt important fer la distinció entre els grups perquè, a l’igual que qualsevol altre professional, abans d’aplicar una solució necessitem una diagnosi correcta. Normalment, la millor manera de controlar les plagues és anar a l’arrel del problema, és a dir, eliminar les larves. I com em vist, per aquests quatre grups, hauríem d’anar a buscar les larves a llocs i ambients ben diferents. Als culícids en tolls d’aigua estancada, als flebòtoms a la gespa del jardí, als simúlids en un rius cabalós, i als ceratopogònids en fangs a prop d’abeuradors. No cal dir la incertesa amb què ens trobem quan hem de determinar a què correspon una “rinxola”, o un “marfull”.

Perquè a l’igual que no és or tot el lluu, ni el nostre gat és un gos… no tot el que vola i pica és un mosquit.

Si teniu coriositat i voleu saber més sobre els noms catalans del mosquit us podeu descarregar aquest article en aquest enllaç.