Hi ha qui considera als mosquits “els animals més perillosos del món”. Costa imaginar-ho. És cert que els mosquits no gaudeixen de bona fama. Poden arruïnar la nostra tarda al jardí. O despertar-nos a mitjanit amb el seu brunzit. Són molestos. Això està fora de tot dubte, però, què els fa tan perillosos?
La seva perillositat es troba en les malalties que poden transmetre. Els mosquits són transmissors potencials de malalties com la malària, el dengue, la febre groga o el Zika, que cada any afecten a centenars de milions de persones en el món. Es calcula que cada any 390 milions de persones són infectats amb el virus del dengue. En 2018 es va estimar que va haver-hi 228 milions de casos de malària. L’Organització Mundial de la Salut considera que més de la meitat de la població mundial està exposada al risc de contreure malalties transmeses per mosquits. Aquesta capacitat per a transmetre virus i altres patògens a través de les seves picades és el que els fa perillosos, fent necessari el seu estudi, vigilància i control.
Els mosquits que estudiem i vigilem en Mosquito Alert amb la col·laboració de la ciutadania destaquen per poder transmetre aquestes malalties:
Chikungunya (arbovirus)
Febre groga (arbovirus)
Febre del Nil Occidental (arbovirus)
Dirofilariasis (nematode paràsit)
A excepció de la malària, la majoria de les malalties transmeses pels mosquits que afecten les persones són d’origen víric. Els virus que es transmeten a través de mosquits i altres artròpodes es denominen “arbovirus”. El terme engloba a diferents famílies de virus que es caracteritzen per transmetre’s entre animals vertebrats (inclosos els humans) mitjançant un artròpode. Els mosquits transmeten uns virus concrets, però altres arbovirus són transmesos per xinxes, paparres, flebòtoms i altres artròpodes.
Tots ells són animals hematòfags, és a dir, s’alimenten de la sang d’altres animals, generalment vertebrats, com a mamífers, ocells, rèptils o amfibis. Aquesta figura representa un cicle típic d’un arbovirus transmès per un mosquit.
Perquè un arbovirus mantingui el seu cicle, han de complir-se les següents condicions en la naturalesa: (1) ha de ser present un hoste vertebrat susceptible, possiblement un mamífer o un ocell; (2) durant la infecció de l’hoste, ha d’aconseguir-se una fase de viremia (és a dir, que el virus sigui present en el torrent sanguini en una quantitat i temps suficient perquè el mosquit pugui infectar-se quan s’alimenti de la seva sang); (3) el virus ha de ser capaç de replicar-se i no matar al mosquit que ha ingerit la sang; (4) després d’uns dies d’incubació, el mosquit podrà infectar a un altre animal o persona en tornar a alimentar-se. En aquest moment, injectarà saliva de les seves glàndules infectades i el virus entrarà en el torrent sanguini del nou hoste per a iniciar el cicle.
Els vertebrats amb alts nivells de viremia suficients com perquè els mosquits s’infectin en picar-los es coneixen com a hostes amplificadors, en la figura anterior apareixen representats com a primats. Aquells que no s’infecten o no desenvolupen suficient viremia per a infectar a altres mosquits, es coneixen com hostes accidentals o de cul de sac, perquè el virus no pot transmetre’s a ningú més a partir d’ells, sent aquest hoste un atzucac per al virus.
Els humans solen ser hostes incidentals en la majoria dels arbovirus, els hostes amplificadors dels quals són altres mamífers o ocells. No obstant això, en el cas del dengue, el Zika i el chukingunya, les persones poden actuar com el principal hoste amplificador, saltant la malaltia d’una persona a una altra mitjançant la picada d’un mosquit.
Els mosquits són així els vehicles que permeten que virus i altres patògens circulin entre les persones, entre animals vertebrats, i entre els animals i les persones. Afortunadament, la majoria de les 3.500 espècies de mosquits no són capaços de transmetre virus, i entre les poques espècies que poden fer-ho, la seva eficàcia varia molt entre espècies. Espècies com el mosquit de la febre groga (Aedes aegypti) i el mosquit tigre (Aedes albopictus) són molt eficaços transmetent alguns dels virus que més afecten les persones. Altres mosquits no són tan eficaços transmetent els virus. La majoria no són capaces d’infectar-se i transmetre aquests virus.
Algunes espècies tenen la capacitat de transmetre diferents virus, uns altres només transmeten eficaçment un o dos virus que afectin els humans. El mosquit de la febre groga (Aedes aegypti) és capaç de transmetre el virus del dengue, el virus de la febre groga, el virus del chikungunya i el virus del Zika, alguns estudis suggerint que també pot transmetre el virus del Nil Occidental i el de l’encefalitis equina veneçolana. El mosquit tigre (Aedes albopictus) en el laboratori és capaç d’infectar-se amb 22 virus diferents, diversos dels quals s’han detectat en mosquits analitzats en el camp. No obstant això, uns altres no tenen una capacitat tan àmplia, o la seva eficàcia amb els diferents virus és molt més baixa, i per tant de menys preocupació mèdica, com seria el cas de Aedes japonicus i Aedes koreicus.
La complexitat del cicle dels arbovirus fa que, aquells que afecten les poblacions humanes mostrin diferents patrons. Des d’infeccions esporàdiques amb un o uns pocs casos, fins a generar grans epidèmies.
El clima determina la distribució dels arbovirus
Com aquests virus requereixen dels mosquits per a poder circular entre animals i persones, és normal que els factors climàtics i ecològics influeixin en la presència i transmissió de les malalties. La temperatura, les pluges i la humitat són factors molt importants en la vida dels mosquits i, per tant, de la transmissió del virus. A les regions tropicals els mosquits estan actius principalment durant l’estació humida, quan les pluges proporcionen llocs per al desenvolupament de les seves larves. A Europa i una altra regions temperades, l’activitat dels mosquits és estacional, amb la seva màxima activitat concentrada a l’estiu.
Totes les prediccions suggereixen que el canvi climàtic afectarà els cicles de transmissió a tot el món. L’augment de temperatures i el canvi en el règim de precipitacions permetrà que els mosquits transmissors de malalties s’expenguin a noves zones. També les activitats humanes impacten sobre la distribució dels mosquits, amb la destrucció d’alguns hàbitats, l’augment de l’urbanisme i les seves estratègies d’emmagatzematge d’aigua que poden aprofitar els mosquits adaptats a les poblacions humanes.
La globalització dels arbovirus
La globalització i l’alteració ambiental ha originat en l’últim segle un augment en la distribució i impacte dels arbovirus. Noves espècies invasores, com el mosquit tigre (Aedes albopictus) s’han expandit pel món en tot just mig segle. A Europa segueix en expansió des de 1979, igual que altres espècies de Aedes d’origen asiàtic que hi ha arribat més recentment (Aedes japonicus i Aedes koreicus). La seva expansió mundial, juntament amb la de Aedes aegypti, ha fet que en les últimes dècades la població susceptible de ser infectada per dengue hagi augmentat considerablement en el món. En 50 anys els casos de dengue s’han multiplicat per 30. En la dècada de 1960 es comptaven 10 països amb dengue endèmic, en 2017 ja eren 124 països.
L’expansió d’aquestes espècies invasores ha generat un nou escenari epidemiològic. En regions on el virus no és endèmic, com a Europa, s’han registrat casos aïllats de dengue en diversos països mediterranis (Croàcia, França, Espanya). La transmissió local és possible gràcies a la presència del mosquit tigre, capaç d’infectar-se amb el virus quan pica a un viatger que ha tornat infectat d’altres regions. Aquest mosquit posteriorment pot infectar a una altra persona. El mateix ha succeït amb el virus chikungunya o Zika. A Madeira, Aedes aegypti va protagonitzar un brot de dengue que afecto a més de 2.000 persones, sent l’origen de 78 casos importats que es van detectar posteriorment en 13 països diferents. Malgrat ser una regió sense circulació del virus, l’expansió mundial del dengue està impactant a Europa.
La velocitat dels viatges actuals, i l’augment dels destins a zones tropicals o subtropicals, permet que malalties amb períodes curts d’incubació puguin exportar-se a regions lliure del virus com Europa. Un estudi va detectar que el 40% dels passatgers que tornaven malalts de dengue a Europa tenien nivells de virus en el flux sanguini prou alt com perquè un mosquit s’infectés.
Altres malalties com la febre del Nil Occidental s’ha establert a Europa. Els ocells són els seus principals hostes amplificadors, i la malaltia va entrar al continent europeu amb els ocells migradors que tornaven després de la seva migració a l’Àfrica. Des de finals del segle XX el virus circula, tant entre els ocells migradors, com en les poblacions hivernants, infectant ocasionalment a persones i cavalls. Els mosquits transmissors d’aquest virus no són mosquits invasors, sinó mosquits autòctons del gènere Culex, entre ells el mosquit comú, Culex pipiens.
La urbanització i la domesticació dels mosquits
El ressorgiment i expansió global de diversos arbovirus, no sols es deu a l’augment dels sistemes de transport en les últimes dècades, també a la urbanització experimentada pel planeta. Això ha permès que la gent es concentri en zones determinades. Les densitats altes afavoreixen la transmissió de les malalties. Els canvis de densitat i mobilitat en l’últim segle han modificat la interacció virus-mosquit-humans.
El creixement de les poblacions i la urbanització, ha anat acompanyada d’una major capacitat agrícola, ramadera i de desforestació. Els humans, han anat ocupant nous espais forestals, alterant els seus ecosistemes i entrant en contacte amb mosquits i virus amb molta més freqüència. Els mosquits cada vegada estan exposats a uns entorns més humanitzats, amb construccions, dipòsits d’aigua, humans i bestiar. Els seus cicles ràpids de reproducció permeten que s’adaptin ràpidament a aquestes noves circumstàncies. A aquest procés se li sol denominar “domesticació”. Els mosquits es van autodomesticar a viure en els nostres ambients.
Repassant la història del virus del dengue, febre groga, Zika i chikungunya, s’observa que els quatre exhibeixen patrons ecològics, evolutius i epidemiològics similars en la seva expansió pel món. Tots ells tenen el seu origen en els boscos africans, amb cicles inicials que involucren a Aedes aegypti i altres espècies Aedes, amb hostes primats. Els virus, igual que el mosquit Aedes aegypti, han estat transportats accidentalment a través de l’Atlàntic i el Pacífic fins a expandir-se per tots els continents. Tots els virus han explotat la forma domestica del mosquit Aedes aegypti que en el seu moment es va adaptar a desenvolupar-se i alimentar-se en entorns urbans. Unes poblacions de l’espècie amb preferència per endinsar-se en les llars i alimentar-se d’humans. En conseqüència, tots aquests virus poden mantenir-se transmetent-se entre humans sense dependre dels animals i cicles dels boscos dels quals van sorgir.
El mosquit tigre (Aedes albopictus), és una altra espècie originària dels boscos, en el seu cas del Sud-est asiàtic, que com el mosquit Aedes aegypti s’ha adaptat a habitar en els espais urbans. El comerç internacional ha permès la seva expansió per tots els continents en unes poques dècades, exercint un paper de suport en la transmissió d’aquests virus en els entorns semiurbans i rurals.
Referències i lectures complementàries:
Bhatt S, Gething PW, Brandy O, […] Hay S. 2013. The global distribution and burden dengue. Nature 496: 504-507
Brugueras S, Fernández-Martínez B, Martínez-de la Puente, […] Gómez-Barroso D. 2020. Environmental drivers, climate change and emergent diseases transmitted by mosquitoes and their vectors in Southern Europe: a systematic review. Environmental Research 191: 110038
Ebi KL, Nealon J. 2016. Dengue in a changing climate. Environmental Research 151: 115-123
Gould EA, Higgs S. 2009. Impact of climate change and other factors on emerging arbovirus diseases. Transactions of The Royal Society of Tropical Medicine and Hygiene 103: 109-121
Gould E, Pettersson J, Higgs S, Charrel R, de Lamballerie X. 2017. Emerging arbovirus: why today? One Health 4: 1-13
Liang G, Gao X, Gould EA. 2015. Factors responsible for the emergence of arboviruses; strategies, challenges and limitations for their control. Emerging Microbes & Infections 4: /10.1038/emi.2015.18
Massad E, Amaku M, Coutinho FAB, Struchiner CJ, Burattini MN, Khan K, Liu-Helmersson J, Rocklöv J, Kraemer MUG, Wilder-Smith A. 2018. Estimating the probability of dengue virus introduction and secondary autochthonous cases in Europe. Scientific Reports 8: 4629
Murray NEA, Quam MB, Wilder-Smith A. 2013. Epidemiology of dengue: past, present and future prospects. Clinical Epidemiology 5: 299-309
Neumayr A, Muñoz J, Shunk M, […] Franco L, TropNet. 2017. Sentinel sruveillance of imported dengue travellers to Europe 2012 to 2014: TropNet data from the Dengue Tools Research Initiative. EuroSurveillance 22
Sejvar JJ. 2003. West Nile Virus: an historial overview. The Ochsner Journal 5: 6-10
