“Quan s’acostava a Babilònia, Nearc que havia tornat a l’Eufrates pel gran mar, va dir que li havien parlat alguns caldeus, instant-lo perquè Alexandre no entrés a Babilònia; però aquest no va fer cas, sinó que va continuar la seva marxa, i quan ja tocava a les muralles, va veure molts corbs voleiant i picotejant-se els uns als altres, dels quals alguns van caure davant d’ell“.
Així va descriure, a finals de segle I, Plutarc l’arribada d’Alexandre el Gran a Babilònia. Aquest petit fragment del tom V del seu “Vides Paral·leles” va portar fa uns anys a l’epidemiòleg, John Marr, i a l’expert en malalties infeccioses, Charles Calisher, a anunciar que havien trobat la causa de mort del conqueridor macedoni.
Després de fer seu el tron de Macedònia, Alexandre va enderrocar a l’Imperi Persa i va mirar cap a l’Est, arribant a envair gran part de l’Índia. Va donar lloc a l’imperi més vast de l’època, però va morir sobtadament l’any 323 aC a la ciutat mesopotàmica de Babilònia, situada prop de l’actual Bagdad. La seva mort ha intrigat els historiadors durant anys, els cronistes de l’època no van esmentar cap de les malalties endèmiques de la regió, sumint la seva mort en un misteri. Autors moderns han suggerit diferents tipus d’intoxicacions, grip, malària i febre tifoide com a possibles causes. Totes elles basades en els diferents documents que descriuen la malaltia que el va afectar durant dues setmanes fins a la seva mort.
Fa uns anys, Marr i Calisher van aportar un nou suggeriment: Alexandre el Gran va ser víctima d’una encefalitis produïda pel virus de Nil Occidental o West Nile, en el seu nom en anglès. Una febre, que en l’actualitat és comuna a parts d’Àfrica, Àsia occidental i Orient Mitjà, tot i que cada vegada es detecten més casos a Europa i els Estats Units. El virus és albergat principalment per aus, sent els mosquits els que ho transmeten d’un individu a un altre, o d’una espècie a una altra, podent de vegades transmetre-ho als humans o cavalls i altres èquids.
Corbs morts: mal presagi o símptoma de la febre de Nil Occidental?
La seva mort va tenir lloc a finals de primavera. Babilònia, situada al riu Eufrates, limitava a l’est amb un pantà. Les aus i els mosquits havien de ser abundants, com ho són en altres zones pantanoses.
El text de Plutarc és el que va donar la pista a tots dos investigadors, per suggerir la febre de Nil Occidental com a causa de la seva mort. L’escena de corbs volant frenèticament, amb col·lisions i individus caient morts, els va portar a pensar en el virus de Nil Occidental (Fig. 1). D’entre les aus, el virus afecta principalment a còrvids. La família d’aus a la qual pertany els corbs, són particularment susceptibles al patogen, sent algunes de les seves espècies les responsables de la seva propagació. El virus es transmet d’una au a una altra i, de tant en tant, algun mosquit pot transmetre-ho a persona i cavalls. Humans i cavalls poden emmalaltir, però no poden transmetre el virus, a diferència de les aus. Des del punt de vista de virus, infectar una persona és un camí sense sortida, a diferència d’infectar aus.
Fig. 1. L’escena dels corbs a l’entrada de Babilònia és la que suggereix que aquestes aus podien estar infectades amb el virus de Nil Occidental i acabar infectant a Alexandre el Gran.
A més del text dels corbs, Marr i Calisher van comprovar la seva idea mitjançant un programa de diagnòstic en línia: GIDEON (Global Infectious Diseases and Epidemiology Network). A l’introduir els símptomes descrits en els textos de l’època sobre la mort d’Alexandre (Infecció respiratòria, trastorn hepàtic, erupcions cutànies, etc.) al costat del de les aus, la resposta obtinguda pel programa va ser només una: febre de Nil Occidental.
Òbviament, no tots els autors han acceptat aquesta versió. Alguns argumenten que els símptomes d’infecció per virus de Nil Occidental són generalment lleus, similars a la grip, i la majoria de les persones es recuperen al cap de pocs dies. La malaltia pot complicar per a gent gran i persones amb el sistema immune debilitat, requisits que no sembla complir un jove Alexandre el Gran de trenta-dos anys que havia conquerit un imperi tan gran.
Però més enllà de si Alexandre va poder o no estar suficientment debilitat perquè es compliqués la infecció, altres investigadors van aportar altres dades per a dubtar de la febre de Nil Occidental com a causa de la seva mort.
Hi havia el virus de Nil Occidental en l’època d’Alexandre?
Els autors, Marr i Calisher, donaven per fet que el virus, endèmic a l’Orient Mitjà, havia de portar, no només segles, sinó mil·lennis, circulant entre el Tigris i l’Eufrates, i igual que les aus es van veure afectades pel virus, Alexandre va poder contraure la malaltia per la picada d’un mosquit.
Fig. 2. Cicle de virus de Nil Occidental que es manté per la transmissió entre aus a través de mosquits, principalment Culex. En ocasions els mosquits infectats poden transmetre el virus a persones i cavalls.
Però aquesta hipòtesi no sembla complir-se a vista dels estudis genètics sobre aquests virus. Un estudi sobre l’anàlisi del temps de divergència entre diferents flavivirus (el grup a què pertany el virus de Nil Occidental i el dengue), estima que el virus, que suposadament va matar a Alexandre, va aparèixer fa 1043-1274 anys, és a dir, més de mil anys després de la seva mort. Altres treballs apuntes al fet que algunes de les línies modernes de virus van emergir fa 300-400 anys.
Els virus evolucionen de pressa, això no només dificulta que, basant-nos en els efectes dels virus actuals, puguem inferir que virus o símptomes van patir els avantpassats de milers d’anys enrere. Si no també, que es puguin datar correctament en quin moment van divergir uns virus dels altres. Les taxes de substitució són fiables per als esdeveniments de divergència més recents, però perden fiabilitat a mesura que es va enrere en el temps. És possible que, en la Babilònia d’Alexandre el Gran, fa 2.500 anys, ja circulés 1 flavivirus ancestral, però ¿es pot afirmar que era el mateix que l’actual virus de Nil Occidental?
La mort d’Alexandre el Gran seguirà sent un misteri llevat que un dia és trobessis les seves restes, un altre misteri tan gran com el de la seva mort per arqueòlegs i historiadors. Però el debat desfermat a partir de la feina de Marr i Calisher va afegir un punt important al tema: atendre els detalls de l’ambient en diagnosticar una malaltia, preguntar-se com era el clima, la fauna i el seu comportament, si hi ha descripcions sobre això. Avui sabem que la nostra salut està íntimament lligada amb la d’altres animals i els ecosistemes.
Referències:
Cunha BA. 2004. Alexander the Great and West Nile Virus Encephalitis. Emerging Infectious Diseases 10: 1328-1333
Galli M, Bernini F, Zehender G. 2004. Alexander the Great and West Nile Virus Encephalitis. Emerging Infectious Diseases 10: 1328-1333
Mackenzie JS, Gubler DJ, Petersen LR. 2004. Emerging flaviviruses: the spread and resurgence of Japanese encephalitis, West Nile and dengue viruses. Nature Medicine 10: S98-S109
Marr JS, Calisher CH. 2003. Alexander the Great and West Nile Virus Encephalitis. Emerging Infectious Diseases 9: 1599-1603
May FJ, Davis CT, Tesh RB, Barrett. 2011. Phylogeography of West Nile virus: from the Cradle of Evolution in Africa to Eurasia, Australia, and the Americas.
McMullen A, Albayrak H, May FJ, Davis CT, Beasley DWC, Barrett ADT. 2013. Molecular evolution of lineage 2 West Nile virus. Journal of General Virology 94: 318-325
Pearson H. 2003. West Nile Virus may have felled Alexander the Great. Nature news031124-11
Simmonds P, Aiewsakun P, Katzourakis A. 2018. Prisoners of war – host adaptation and its constraints on virus evolution. Nature Reviews Microbiology 17: 321-328
