Es conegut que les femelles de mosquit són les úniques que piquen, ho fan per obtenir de la sang les proteïnes necessàries per al desenvolupament dels ous. Sí, la nostra sang serveix per donar lloc a una nova generació de mosquits. Però un treball recent suggereix que la sang també pot actuar com un refrigeri per als mosquits en períodes secs i càlids.
L’estudi, publicat a Scientific Reports, ha trobat que els mosquits exposats a ambients secs, amb un major nivell de deshidratació, són més agressius que els que es troben ben hidratats. Els mosquits deshidratats s’aventuren més a posar-se sobre un hoste, piquen i s’alimenten de sang amb més freqüència que la resta. Els científics creuen que durant els períodes de sequera pot augmentar el risc de transmissió de malalties. A més picades més risc de transmissió.
Que en els períodes secs pugui haver més casos d’infecció és una idea que sembla contradictòria donada la gran dependència dels mosquits de l’aigua. La majoria d’ells dipositen els seus ous en punts d’aigua on es desenvolupen les larves. Així, el clima condiciona molt la quantitat de mosquits, augmentant el seu nombre després de les pluges, una vegada que hi ha aigua estancada en abundància on poden reproduir-se. Aquesta relació entre les condicions climàtiques i la quantitat de mosquits també s’ha establert entre les malalties transmeses pels mosquits. Seria d’esperar que a més pluges més mosquits i més malalties transmeses pels mosquits. Però les dades no sempre confirmen aquestes expectatives.
Les sequeres originen grans episodis epidèmics de la febre del Nil Occidental
En el cas de la febre del Nil Occidental, s’ha vist que els episodis epidèmics són majors en els anys de sequera. Els autors de l’estudi creuen que les seves observacions poden explicar perquè de vegades les epidèmies tenen lloc durant els períodes de sequera.
Per estudiar com les sequeres i la deshidratació alteren la fisiologia i conducta dels mosquits van dissenyar un experiment que van comprovar en tres espècies de mosquit. Les espècies avaluades van ser: (1) Culex pipiens, el mosquit comú que als Estats Units pot transmetre el virus del Nil Occidental, (2) Aedes aegypti o mosquit de la febre groga, que també pot transmetre el dengue, el chikungunya i la febre de Zika, i (3) Anopheles quadrimaculatus, un mosquit de la costa atlàntica nord-americana capaç de transmetre la malària.
Fig. 1. Esquema del hoste artificial amb membrana de collage feta servir per estudiar les tasas de picades dels mosquits a diferents nivells de deshidratació. Figura inspirada en l’original de: Hagan et al. (2018) Scientific Reports 8: 6804. Font: Mosquit Alert (CC-BY-NC-2.0)
Els investigadors van exposar centenars de mosquits de cada espècie a diferents condicions de temperatura i humitat per generar individus amb varis nivells de deshidratació. En l’experiment van incloure un altre factor, ja que alguns mosquits tenien accés a aigua o nèctar amb el qual hidratar mentre que altres no tenien accés a cap mena de líquid. Passat un temps en aquestes condicions s’analitzava el seu efecte en la conducta dels mosquits. Per a això s’oferia als mosquits un hoste artificial fet amb una membrana de col·lagen a una temperatura de 37 °C, coberta de suor artificial per atraure el mosquit, que contenia sang de pollastre (Fig. 1).
Els mosquits assedegats piquen més
En quantificar les vegades que aterraven sobre l’hoste artificial i s’alimentaven d’aquest, van veure que el nombre de picades era més elevat entre els mosquits deshidratats que a més no havien tingut accés a aigua o nèctar. Només entre el 5 i 10 per cent dels mosquits amb accés a aigua picaven a l’hoste, mentre que entre els mosquits privats d’aigua va ser el 30 per cent. Els mosquits en condicions que recreaven una sequera picaven molt més que els altres mosquits (Fig. 2).
Els sensors de què disposen els mosquits per detectar a un hoste, fa que en el cas d’estar assedegats els resulti més fàcil detectar a un hoste que no pas localitzar un punt d’aigua o el nèctar de les flors amb què hidratar-se. Les taxes més altes de transmissió del virus del Nil Occidental observades durant les sequeres es podrien deure a que els mosquits fan servir la sang per reemplaçar l’aigua que perden.
Fig. 2. Els mosquits que recreaven una situació de sequera amb nivells de deshidratació alts piquen més que els mosquits ben hidratats.Figura inspirada en l’original de: Hagan et al. (2018) Scientific Reports 8: 6804. Font: Mosquit Alert (CC-BY-NC-2.0)
Conèixer les condicions climàtiques que alteren el comportament de picada dels mosquits té aplicacions pràctiques al poder-se incorporar en els models matemàtics epidemiològics. L’abundància de mosquits és un factor important a tenir en compte en aquests models, però estudis com aquest demostren que els factors ambientals alteren la interacció mosquit-humans de manera que el risc de transmissió pot variar amb el clima.
L’augment de picades per saciar la set no és l’únic mecanisme que pot explicar la relació entre els períodes de sequera i les epidèmies. Altres estudis han trobat que durant les sequeres hi ha menys punts d’aigua i recursos, el que afavoreix que animals i mosquits entrin en contacte més fàcilment, afavorint la transmissió de malalties. A més, en els pocs punts d’aigua existents es dóna una major concentració de nutrients necessaris per al desenvolupament de les larves. En aquests ambients temporals i efímers la proliferació de mosquits és possible gràcies a l’absència dels seus grans depredadors que habiten ambients aquàtics permanents. Els períodes de calor i sequera no només afecten els depredadors dels ambients aquàtics sinó també als depredadors potencials dels mosquits adults, permetent que les seves poblacions siguin més grans.
En definitiva, que els períodes de sequera pot afavorir la proliferació d’algunes espècies de mosquits, però també fer que els mosquits es tornin més agressius per hidratar-se amb la sang d’un hoste. L’augment de les temperatures causat per l’escalfament global podria provocar períodes més freqüents i més llargs de sequera a zones en què els mosquits són una amenaça per a la salut humana.
Referències:
Barnard DR, Dickerson CZ, Murugan K, Xue RD, Kline DL, Bernier UR. 2014. Measurement of landing mosquito density on humans. Acta Tropica 136: 58-67
Chase JM, Knight TM. 2003. Drought-induced mosquito outbreaks in wetlands. Ecology Letters 6: 1017-1024
Hagan RW, Didion EM, Rosselot AE, Holmes CJ, Siler SC, Rosenlade AJ, Herdershot JM, Elliot KSB, Jennings EC, Nine GA, Perez PL, Rizlallah AE, Watanabe M, Romick.Rosendale LE, Xiao Y, Rasgon JL, Benoit JB. 2018. Dehydration prompts increased activity and blood feeding by mosquitoes. Scientific Reports 8: 6804
Paull SH, Horton DE, Ashfaq M, Rastogi D, Kramer LD, Diffenbaugh NS, Kilpatrick AM. 2017. Drought and immunity determine the intensity of West Nile virus epidemics and climate change impacts. Proceedings of the Royal Society B 284: 20162078
Paz S. 2015. Climate Change impacts on West Nile virus transmission in a global context. Philosophical Transactions Royal Society B 370: 20130561
Paz S, Malkinson D, Green MS, Tsioni G, Papa A, Danis K, Sirbu A, Ceianu C, Katalin K, Ferenczi E, Zeller H, Semenza JC. 2013. Permissive summer temperatures of the 2010 European West Nile fever upsurge. PLoS One 8: e56398
Romano D, Stefanini C, Canale A, Benelli G. 2018. Artificial blood feeders for mosquitoes and ticks – where from, where to? Acta Tropica 183: 43-56
Shaman J, Day JF, Stieglitz M. 2005. Drought-induced amplification and epidemic transmission of West Nile virus in southern Florida. Journal of Medical Entomology 42: 134-141
Wang G, Minnis RB, Belant JL, Wax CL. 2010. Dry weather introduces outbreaks of human West Nile virus infection. BMC Infectious Diseases 10: 38
