Si hi ha un mosquit de ficció famós, aquest és el de JurassicPark. L’argument de la pel·lícula és ben sabut per tots, un equip de científics aconsegueix retornar a la vida uns dinosaures a partir de l’ADN recuperat d’uns mosquits prehistòrics. Els investigadors aconsegueixen extreure sang del “últim sopar” d’un dels mosquits atrapats milions d’anys enrrera en ambre, mostra de sang que va pertànyer a un dinosaure (Fig. 1), a partir de la qual, aconsegueixen seqüenciar el seu genoma per a clonar a un dels dinosaures que després se soparà als propis investigadors.

L’origen de tota la tragèdia escrita per Michael Crichton es troba en un mosquit. Sabem que el material genètic no sobreviu tants anys com per a fer realitat la història de Jurassic Park. I encara que les tècniques moleculars han millorat i han aconseguit recuperar ADN antic de maneres que no podíem ni imaginar uns pocs anys enrere, fins a obtenir el genoma complet d’un cavall que va viure fa 700.000 anys, el somni de tornar a veure caminar als dinosaures continua sent això: un somni.

Fig. 1. L’argument del llibre i les pel·lícules que li van seguir gira al voltant de la possibilitat de recuperar l’ADN d’un dinosaure d’un mosquit que prèviament hagués picat a un d’ells. Font: Mosquito Alert CC-BY 2.0

 

Si algun dia les tècniques moleculars el fessin possible l’equip de recerca que el dugués a terme hauria de contractar un entomòleg per a evitar els errors comesos pels els equips de les pel·lícules de Jurassic Park. Després de tot, sense mosquit no hi ha dinosaure. O més aviat dit, sense sang de dinosaure dins del mosquit no hi ha dinosaure. I és que el mosquit que apareix en la pel·lícula quan extreuen la sang del dinosaure és un dels pocs mosquits que no piquen i no s’alimenten de sang.

El mosquit usat en la pel·lícula Jurassic Park és dels quals no s’alimenta de sang, mai podria contenir ADN de dinosaure en el seu cos

No tots els mosquits s’alimenten de sang

El mosquit de l’escena pertany al gènere Toxorhynchites, els mosquits més grans que es coneixen, d’aquí el seu nom comú de “mosquit elefant”, i també un dels mosquits que no són hematòfags (és a dir, que no es nodreixen de sang). En el fotograma de la pel·lícula s’aprecia la llarga probòscide que formen les seves peces bucals, però també que està doblegada cap avall (Fig. 2). Aquest angle ajuda aquests mosquits a alimentar-se del nèctar de les flors, no a travessar la pell de cap animal.

Fig. 2. Fotograma de Jurassic Park (1993) on es veu al mosquit al qual extrauran la sang de l’abdomen. Una cosa impossible ja que el mosquit és del gènere Toxorhynchites, observi’s el seu probòscide doblegada cap avall que s’alimenta de flors. A més l’individu és un mascle, apreciï’s les seves antenes emplumades. Els mascles, siguin de l’espècie que siguin, mai piquen.

 

Però no sols l’espècie era errònia sinó que l’individu encara agreujava més la fallada. El mosquit és un mascle, es reconeix per les seves antenes emplumades que els permet detectar a les femelles a l’hora d’apariar-se. Els mascles de cap espècie s’alimenten de sang. Només ho fan les femelles. Bé, en l’espècie utilitzada en la pel·lícula ni les femelles.

No tot el que té aspecte de mosquit és un mosquit

En 1993 van cometre aquest error, però en 2014 amb l’estrena de Jurassic World els va tornar a fallar l’assessorament d’algun entomèleg. Una vegada més un mosquit atrapat en ambre permet retornar a la vida a nous dinosaures, però aquesta vegada l’insecte del qual obtenen l’ADN tan si més no és un mosquit. Es tracta d’una típula, que encara que la seva confusió amb els mosquits és comú no tenen res a veure amb ells, i no piquen ni s’alimenten de sang (Fig. 3). De fet, molts d’ells tan si més no s’alimenten en la seva fase adulta. Així que difícilment podríem trobar sang de dinosaure en el seu abdomen.

Fig. 3. Fotograma de la pel·lícula Jurassic World (2014) d’un dels “mosquits” dels quals recuperen ADN per a retornar la vida als dinosaures. Si no veus la probòscide amb l’estilet propi dels mosquits és perquè no és un mosquit, sinó una inofensiva típula.

 

Si els encarregats de la pel·lícula haguessin enviat llavors una foto del “mosquit” que anaven a usar en la pel·lícula a l’app Mosquit Alert, l’equip de entomòlogues i entomòlegs els haguessin notificat que no es tractava d’un mosquit, evitant-los així l’error. Els participants de Mosquit Alert no ho haurien comès. Per una vegada que els mosquits són protagonistes d’una història, i resulta que els individus utilitzats no són mosquits.

 

Referències:

Millar CD, Lambert DM. 2013. Towards a million-year-old genome. Nature 499: 34-35

Orlando L, Ginolhac A, [..], Willerslev E. 2013. Recalibrating Equus evolution using the genomes sequence of an early Middle Pleistocene horse. Nature 499: 74-78