Pocs sons són més molestos que el brunzit d’un mosquit. Escoltar-ho ens desvetlla i ens posa sobre avís. Mirem al voltant i intentem localitzar l’insecte per donar caça abans que ens piqui. El seu so pot arribar a embogir-nos, per això el proverbi africà “si creus que ets massa petit per fer grans coses, intenta dormir amb un mosquit en una habitació”, però és música per a un mosquit.
Sorprenentment, malgrat la seva mida petita, els mosquits són els insectes amb un major nombre de neurones a l’òrgan de Johnston, que seria l’equivalent al nostre sistema auditiu. En el cas del mosquit de la febre groga (Aedes aegypti), s’ha explicat que els mascles tenen més de 15.000 neurones, mentre que les femelles disposen aproximadament de la meitat de neurones dedicades a captar i interpretar els sons. Disposen d’una “oïda” extremadament sensible ja que és essencial per a la seva reproducció. El brunzit que ens posa tan nerviosos pot ser un cant d’amor.
Els mosquits canten abans d’aparellar-se
Quan s’analitza el brunzit dels mosquits, s’aprecia que els mascles en volar emeten un so d’uns 600Hz. Les femelles tenen un to molt més baix, al voltant dels 400Hz. En part es deu a la diferència de mida entre els uns i els altres: les femelles són més grans, les seves ales també, de manera que no tenen perquè batre les ales tan ràpid com els mascles per mantenir el seu vol. Fixa’t en el vol d’ocells d’ales grans i petites, i veuràs que la freqüència amb què baten les ales és molt diferent. El mateix passa entre mascles i femelles d’una mateixa mena de mosquits. No obstant això, quan s’ajunten mascles i femelles passa una cosa sorprenent: ajusten les seves freqüències per poder produir un to comú que pot assolir els 1.200Hz
Fins no fa tant es pensava que els insectes eren grans mestres de la sincronització i el ritme a l’hora d’aparellar-se, només cal pensar en els concerts estiuencs de cigales i grills, però que no controlaven gaire el to, però els mosquits sí fan. De fet, quan tots dos sexes ajusten les seves freqüències, l’interval entre el to del mosquit mascle i el de la femella s’acosta molt als que els músics anomenen una cinquena perfecta. Durant segles, els compositors van considerar que l’interval de cinquena era el més eufòric de tots, cosa que sembla funcionar en el cas dels mosquits: si el mascle aconsegueix crear un duet amb la femella, creant un interval de cinquena, les probabilitats de ser escollit i reproduir-se es multipliquen. En altres paraules, la femella tendeix a triar el mascle que millor canta el duo.
Podem desarmonitzar els brunzits?
Referèncias
Cator LJ, Arthur BJ, Harrington LC, Hoy RR. 2009. Harmonic convergence in the love songs of the dengue vector mosquito. Science 323: 1077-1079
Gage G. 2018. The real reason why mosquitoes buzz. DIY Neuroscience TED series
Gibson G, Russell I. 2006. Flying in tune: sexual recognition in mosquitoes. Current Biology 16: 1311-1316
Robert D. 2009. Insect bioacoustics: Mosquitoes make an effort to listen to each other. Current Biology 19: R446-R449
Su MP, Andrés M, Boyd-Gibbins N, Somers J, Albert JT. 2018. Sex and species specific hearing mechanisms in mosquito flagellar ears. Nature Communications 9: 3911