Estiu, Barcelona 1821. Dos segles enrere la ciutat també es va confinar. Va tancar les seves muralles i accessos a la metròpolis. Les autoritats polítiques i administratives van fugir d’ella. Ells van instal·lar la capital de Catalunya a Esparreguera alhora que impedien sortir a la gent. Una epidèmia s’havia estès entre els seus carrers.

Tot va començar a la fi de juny. El 29 d’aquest mes, el bergantí El Gran Turco va atracar en el port. Procedia de l’altre costat de l’Atlàntic, de l’Havana, havent fet escala a Màlaga abans de prosseguir fins a la ciutat comtal. Les autoritats portuàries no podien sospitar el que la seva arribada desencadenaria. Una vegada en port, un grup de treballadors de les drassanes van pujar al navili per a calafatejar el seu casc, introduint entre les taules de fusta una combinació d’estopa de cànem embeguda en brea per a evitar l’entrada d’aigua entre les ranures. Aquelles persones anaven a ser els que estendrien la malaltia que havia viatjat a bord del vaixell pels carrers. Tan sols unes setmanes més tard va aparèixer molta gent amb símptomes en el barri marí de la Barceloneta.

Els metges convocats per les autoritats municipals van debatre al principi davant quina malaltia es trobaven. Alguns es decantaven per un brot de tuberculosi, molt freqüent llavors a la ciutat. Uns altres que es tractava de “el vòmit negre”, nom amb el qual es coneixia a la febre groga. Al final es va imposar la segona opció. Barcelona estava davant un brot de febre groga. Un que en els pròxims mesos mataria a milers de persones. Alguns han arribat a estimar que el 6% de la població va morir en aquell episodi.

El vòmit negre, una malaltia desconeguda

La febre groga era un malaltia misteriosa. Es coneixien els seus símptomes. Portava anys assolant regions tropicals d’Amèrica i Àfrica. Fins i tot Europa havia patit els seus efectes al llarg del segle XVIII. En 1730 va arribar a diverses ciutats de Portugal, Espanya, França, Itàlia i fins i tot a llocs tan inversemblants i allunyats dels tròpics com el nord d’Alemanya, Dinamarca, Suècia i Rússia. En el segle XIX els brots es van continuar donant en el continent: Brest en 1802, Cadis en 1800, 1804, 1014 i 1819; Gibraltar en 1810 i 1813; Màlaga en 1803, 1804, 1813 i 1821; Sevilla en 1800 i 1804; Múrcia i Cartagena en 1804 i 1810; Tortosa, Palma, Màlaga i Barcelona la van sofrir aquest 1821. Les ciutats costaneres de la península ibèrica van ser les més afectades. Les que rebien vaixells amb mariners i mercaderies que arribaven des d’Amèrica on els brots eren freqüents. Pesi al coneixement i experiència de la malaltia poc se sabia d’ella.

 

Fig. 1. Representació de l’epidèmia de febre groga a Barcelona en 1821 realitzada pel francès Nicolas-Eustache Maurin. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB04544).

 

Encara faltaven dècades perquè es descobrís que es tractava d’una malaltia viral. Malgrat que la paraula “virus” prové del grec i significa “toxina”, els antics grecs mai van saber de la seva existència. El primer virus no es va descriure fins a 1899. Va ser el virus del mosaic del tabac identificat pel microbiòleg Martinus Beijerinck. Tampoc se sabia que l’agent infecciós, independentment de la seva naturalesa, era transmès pels mosquits Aedes aegypti. La implicació dels mosquits no es va plantejar fins a 1881, any en què el doctor cubà Carlos J. Finlay va proposar al mosquit de la febre groga com a agent transmissor. Anys més tard mèdics de l’exèrcit estatunidenc, preocupats per la baixes que la malaltia va causar en les seves tropes durant la guerra a Espanya i els Estats Units, van demostrar la seva hipòtesi. Però res d’això se sabia quan la malaltia va entrar a Barcelona aquell estiu de 1821.

Entre la comunitat mèdica va haver-hi un altre conflicte. L’escola clàssica consideraven que es tractava d’una malaltia contagiosa. Encara que no se sabia de l’existència dels virus com a organismes, es creia que el contagi tenia lloc quan hi havia un intercanvi d’agents físics o químics entre una persona malalta i una sana. Per a uns altres la transmissió de la febre groga no encaixava en aquest esquema. En un mateix brot, apareixien malalts en una zona a una distància considerable els uns dels altres, i sense que hi hagués hagut contacte entre ells. No es considerava que el mosquit o qualsevol altre animal pogués transmetre’l, així que l’escola de metges anticontagionistes advocava per un origen local de la malaltia. Negaven que la malaltia hagués arribat a bord de El Gran Turco o qualsevol altre vaixell, sinó que calia buscar en el Rec Comtal, la séquia que travessava la zona oriental de Barcelona, la causa del mal. El mal estat de les seves aigua que rebien els residus de l’escorxador municipal i de diverses fàbriques abans de descarregar en el port eren el focus d’infecció. La disparitat de criteris científics que sempre té lloc quan s’enfronti a una cosa desconeguda. Ho hem viscut en la pandèmia de la COVID19, sobre si es transmet per gotícules o aerosols, i les mesures sanitàries i polítiques a prendre. Al final, el temps va donar la raó als quals consideraven en 1821 que estaven davant una malaltia contagiosa, però aquesta disputa tècnica va acabar agreujant el desencantament de la població per les autoritats sanitàries i les seves mesures.

Altres epidèmies, mateixos éssers humans

A l’agost, quan la malaltia va desbordar el barri de la Barceloneta, es va manar confinar el districte per a evitar que es propagués a la resta de la població. L’aïllament no va funcionar i a l’octubre va haver de procedir-se a crear un cordó sanitari al voltant de tota la ciutat. Les restriccions van donar lloc a reaccions entre la gent i els mitjans de l’època, circulant entre els habitants faules que no disten molt dels quals hem escoltat al llarg de la pandèmia de COVID19. En el segle XXI s’ha arribat a dir que les vacunes contenen microxips i altres coses vàries, per a manipular-nos o emmalaltir-nos, fa dos segles, es deia que els metges mataven als malalts amb verí. La creença va ser tal que va haver-hi qui es va negar a prendre els medicaments per temor al fet que atemptessin contra la seva salut. O es van negar a traslladar als malalts als llocs habilitats per a la seva cura. En dos-cents anys, ni les pors ni les mentides han canviat. Continuem sent els mateixos.Arribessin noves epidèmies i continuarem sent els mateixos.

Fig. 2. L’epidèmia de 1821 va cridar l’atenció de metges anglesos i francesos. Alguns, com els representats en el gravat de Claude-Jean Besselièvre, van acudir a la ciutat per a estudiar el fenomen in situ. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB18437).

 

No va ajudar a calmar ni resoldre el clima de desconfiança la corrupció que es va viure durant aquests mesos. La permeabilitat del cordó sanitari era variable. Podies creuar-ho o no en funció de les monedes que tinguessis. La gent rica va ser la primera a fugir de la ciutat. Com també ho van fer polítics i governants. Durant tres mesos, la capital política i administrativa de Catalunya es va desplaçar a Esparreguera, un municipi situat als peus de la serra de Montserrat, lluny de la costa i del brot epidemiològic. La fugida de l’administració i la crisi econòmica que va portar el bloqueig sanitari de la ciutat va accentuar el descontentament de la ciutadania atrapada dins de les muralles. Al final, es va deixar sortir a la gent i assentar-se en botigues i barraques en els vessants de Collserola i Montjuïc. Sota ells la ciutat enmurallada i l’epidèmia consumint-se. El malson va arribar a la fi a la fi de novembre. Època en la qual van deixar d’haver-hi mosquits. El fred es va emportar als mosquits i la malaltia. El brot es va esvair i la ciutat va organitzar una processó en honor a la Verge de la Mercè al desembre per la seva suposada labor contra la febre groga. Passada la tempestat la vida va tornar a la normalitat. No obstant això, en 1870 la febre groga tornaria a la ciutat.

El projecte #MosquitoAlertBCN en el qual participa el CREAF, la UPF, Irideon i l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), i que compten amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i Fundació «la Caixa» treballa a fer de Barcelona una ciutat intel·ligent en la lluita contra el mosquit tigre i les malalties que transmet, que li permeti anticipar-se als problemes.

 

Referències

Bernat López P. 1998. Las posiciones anticontagionistas ante la epidemia de fiebre amarilla de Barcelona en 1821. Estudios de Historia de las Técnicas, la Arqueología Industrial y las Ciencias 1998: 899-906 

Gaspar García MD. 1992. La epidemia de fiebre amarilla que asoló Barcelona en 1821, a través del contenido del manuscrito 156 de la Biblioteca Universitaria de Barcelona. Gimbernat 18: 65-72

Ortiz García JA. 2017. Autoridad e imagen de la epidemia. La fiebre amarilla en la Barcelona del siglo XIX. Potestas 11: 93-110

Romero Marín JJ. 1992. Medicina y actitud popular. La epidemia de 1821 en Barcelona. Gimbernat 18: 97-100